Fa dies que el postureig independentista a les xarxes socials fa més basarda que una altra cosa. A can Twitter trobarem poc més que eslògans, hooligans, vuit i nous, cunyats i maleducats. La realitat al carrer, per sort, camina per una altra via.
Els “trending topic” són la Declaració Unilateral d’Independència (la DUI) i la taula de diàleg. De la primera, sovint els que més la demanen obvien el “com” i la força necessària per sostenir-la enfront d’una part important de la societat catalana i de l’estat espanyol (policia i exèrcit). De la segona, no se n’espera cap altre resultat que verificar que, després d’un temps, no s’ha avançat en res i poder-ho mostrar a “Europa” en un futur indeterminat i que “algú” mogui fitxa: no es té cap posició de força per negociar.
En el que estan d’acord tots és en reclamar la finalització de la repressió i és aquí on es posa en evidència tanta comèdia: ara mateix no tenim cap sistema de pressió clar per la DUI o una negociació equilibrada però tampoc per aturar la repressió del 85% del món judicial (que és de dreta o ultradreta). Com a mínim els de la Taula de diàleg han minimitzat la retòrica eufòrica que ens va portar al fracàs (quant a efectivitat) de l’U d’octubre del 2017. Els altres continuen en l’èpica declaratòria a les xarxes socials i en públic.
A l’espera que tinguem la força i la determinació necessària per guanyar la independència (no només electoralment) la sensació és aquella que quan veus de lluny un llest i un poc espavilat que es barallen en un bassal de fang només semblen dos pusil·lànimes perdent el temps. I això només fa que una part de l’electorat independentista tingui clar que quan ho tornem a fer ens ho hauran d’explicar molt i molt bé i que els haurem d’haver vist remant en la mateixa direcció i demostrant-nos que, realment, saben el que fan. Fa temps que la fórmula de Treball (Força per Desplaçament) no es compleix… no ens movem… només a Twitter!
