Al segle XII Hildergarda de Bingen, abadessa benedictina, mística, compositora i científica, va escriure una visió alternativa sobre l’episodi bíblic de la caiguda que redimia i resignificava el paper d’Eva i, per tant, el de la dona. Segons Hildergarda, amiga del papa i de l’Eleonor d’Aquitània, entre d’altres, Satanàs decideix temptar Eva no tant perquè cregués que seria més fàcil temptar-la a ella ni només pel fet que, penses, ella fos l’única amb prou capacitat persuasiva per fer caure Adam, sinó perquè dins seu covava una enveja celada: ell anhelava la capacitat creadora de la dona. Poder crear vida, heus aquí el gran poder femení. Segles més tard, Mary Shelley escrivia Frankenstain i, d’una altra manera, reprenia la mateixa idea. En una novel·la on la figura de la mare és present per l’absència, la creació esdevé una blasfèmia: un home s’ha atorgat un poder que només pertany a Déu o a la dona, el de crear vida.


El que tantes havien vist com un atribut puixant, fa temps, però, que ha esdevingut més aviat una càrrega feixuga en l’imaginari col·lectiu europeu i, sobretot, català. En general, i sovint sense fer-ho explícit, predomina la versió més simplificada i superficial que abanderà Simone de Beauvoir: la maternitat resulta ser un obstacle que, en menor o major grau, impedeix a les dones la seva realització professional – el nou objectiu vital últim – i personal. Ser mare, sobretot en certs entorns, generà una mica de suspicàcia i recel, i cal afanyar-se a demostrar que ser-ne ha estat una decisió personal i individual, sense cap pretensió de ser res imitable, com si en aquest cas sí que poguéssim decidir absolutament abstretes de la societat en la qual vivim, com si, tal com creuria un ingenu romàntic, l’oposició individu-societat fos total i els interessos de la segona oposats als del primer. Així mateix, mentre una part del feminisme que sempre té el mot «cos» a la punta de la llengua pretén dissoldre com si fos un anatema la relació intrínseca entre dona i «maternitat», en el sentit primari de capacitat creador en potència – es realitzi o no, pel motiu que sigui –, temen, com tem, qualsevol petit recordatori de la part més purament biològica1 de la dona – l’acusació d’essencialista esdevé el tancament perfecte a qualsevol crítica –; l’altra omple les lleixes de les llibreries amb llibres que presenten bàsicament el costat negatiu de l’assumpte: dones que no volen ser mares, mares que no volen ser mares i penediments – lícits, però que semblen la norma – arreu. Amb honroses excepcions, com ara Mama desobedient d’Esther Vivas, la maternitat dins del debat feminista o no hi és o és un tema punxegut que s’esquiva i es porta com es pot.


Potser per compensar els greuges històrics, més enllà de la felicitació de cortesia, la visió negativa domina a la majoria d’àmbits, sobretot per les qui hem nascut a finals del segle XX i principis del XXI. La vida professional, la suposada entrada a l’autonomia i la realització personal, fa que els contres a la maternitat augmentin i que es decideixi endarrerir-la fins a edats en les quals quedar-se embarassada és molt més difícil, feixuc i costós. Les xerrades sobre sexualitat es destinen bàsicament a l’explicació de com evitar l’embaràs, no pas a explicar-nos com aconseguir-lo i, encara menys, malgrat que pugui doldre acceptar-ho, de la condició caduca de la capacitat procreadora femenina.


De fet, que la capacitat de concebre és vista més com una condemna, un desavantatge per la igualtat, s’evidencia en l’èxit que han tingut distopies com la que es narra a El conte de la serventa. També en algunes formulacions feministes lligades al Ciberfeminisme, de complexa definició, i autores com Shulamith Firestone, que creia que la dona no seria lliure fins que no es desempallegués del tot dels lligams biològics de l’embaràs i el part, perquè eren els causants últims de les desigualtats home-dona. Al capdavall, sembla que la maternitat no és allò que fins i tot el diable cobejaria, sinó el que els homes poden fer servir contra i en detriment de les dones. Ben lluny queda la visió sempre realista de Hobbes – que ens mostra el que hi ha i no pas el que hi hauria d’haver – segons la qual, en l’estat natural, els fills eren propietat de la mare, perquè, deixant de banda, ens diu, que entre l’home i la dona no existeix sempre una diferència de prudència i força que determini sense baralla qui n’és el posseïdor2, essent qui els engendra i sense lleis matrimonials, la condició de pare només la podia concedir si volia la mare.


S’entén, i no cal estendre’ns en explicacions, per què el feminisme ha convertit la maternitat en un tema individual, en una simple «decisió personal». Però essent sincers, res és més lluny de la realitat. No és només que la manera com connota, recompensa o penalitzi una societat la maternitat repercuteix en la decisió de ser mare, sinó que la supervivència com espècie, i sovint també la supervivència d’una comunitat ètnica determinada – atenció, catalans, això va per vosaltres – depèn bàsicament de la natalitat. De fet, de si n’hi ha massa o massa poca, perquè cada opció crea problemes diferents. Ras i curt: si les dones no tinguéssim fills, la humanitat desapareixeria. I aquesta veritat hauria de fer-nos entendre que, més que no pas un càstig, és un poder. Potser cal que cert feminisme deixi el maniqueisme de creure que les necessitats socials són oposades a les necessitats individuals de la dona, si més no en aquest cas. Creure que la necessitat de procrear és només fruit del capitalisme per perpetuar-se, herència de l’educació cristiana-catòlica o ves a saber de quins interessos espuris, en comptes d’una necessitat bàsica com espècie, que, és clar, cerca de perpetuar-se, i, oi més, pensar que aquesta necessitat és aliena a la dona, gairebé com si el desig de permanència col·lectiu – com a ésser humà i de comunitat concreta – i individual fos un engany ordit per l’home per sotmetre-la, és absurd.


A principis del segle XX, l’any 1900, quan es calcula que si fa o no fa el 90-95% dels habitants de Catalunya eren catalanoparlants, la població del Principat sota administració espanyola era d’1.966.382. Avui, amb una piràmide poblacional invertida – menys joves, menys futur –, som uns 8 milions d’habitants, dels quals només un 2.010.400 tenen el català com a primera llengua segons l’enquesta d’usos lingüístics. Aquesta dada és més greu si som conscients que en aquests dos milions s’inclou gent la família dels quals no eren o no eren tots catalanoparlants, altrament dit, que ni sumant gent a la llengua hem crescut en proporció a com ho ha fet la resta del món. Ans el contrari, qui sap si som els que més hem decrescut. La causa de tot plegat és que la taxa de fecunditat per dona catalana no arriba a la taxa de reemplaçament – un 2’0, creixement zero – i ja és de només de 1’3. Que faci anys que la taxa es mantingui en números semblants, 1’4 o 1’3, és enganyós perquè no significa cap mena d’estabilitat, sinó una davallada constant de població: cada nova generació és inferior en nombre a l’altra. Per més inri, sabem que arribem a un minso 1’3 pels patrons reproductius de la immigració, que cada cop té menys incentius – ni l’Estat ho vol, ni té cap benefici ni l’entorn els empeny – d’adoptar el català, i no pas per la natalitat d’aquells qui transmeten el català.


Amb una retòrica allunyada de la sensibilitat actual, però no per això menys punyent i encertada, Albina Fancitorra escrivia que, mentre la dona catalana – com, és clar, l’home català – havia de conservar encès el foc sagrat de la pròpia llengua i cultura, la dona mare tenia l’obligació – i afegirem, l’infravalorat poder – d’encendre aquest foc en els infants «fent que les primeres paraules de l’infant siguin catalanes» 3. La mare de Montserrat Roig, i de sis criatures més, escriptora, amant de les arts en general i graduada en filologia catalana a seixanta-quatre anys, era molt conscient de la importància de tindre fills i educar-los amb consciència nacional. No sembla que en quedi gaire però, d’aquesta consciència, mirar a les mares i pares del nostre voltant. Pocs i no gaire conscients lingüísticament.


Així doncs potser el feminisme català hauria d’autocentrar-se i demanar-se per què en la nostra societat tot sembla creat per endarrerir la maternitat a un moment vital de la dona on tot esdevé més difícil i fins a qui punt la congelació d’òvuls o les tècniques in vitro no amaguen una societat hostil a la maternitat. Potser hauria de demanar-se també per què la natalitat entre membres de la nació catalana és històricament tan baixa – un símptoma de què? – i per què ho continua sent ara, encara que això sigui uns dels motius bàsics de la seva minorització lingüística i cultural. Perquè, cal fer-ho palès, la manera com els catalans anem contra la supervivència ecològica del món no és per una natalitat esquifida que ni arribant a la taxa de reemplaçament – 2 fills per dona – seria problemàtica, sinó, per un cantó, amb un model de vida consumista que, per exemple i entre d’altres moltes coses, té com a gran valor social el fet de viatjar – tan poc ecològic i respectuós en general –; i per l’altre, un model econòmic que explota la terra i a la gent en nom de no sé sap quin creixement, a la vegada que la desarrela i l’aliena de totes les maneres possibles.


Tal vegada, el feminisme nostrat hauria de repensar-se. Hauria de deixar de pensar que representa a dones europees que no han de preocupar-se per la supervivència de la seva comunitat, tenint un Estat que ho garanteix i essent la seva llengua i cultura majoritària al propi territori. Hauria d’assumir que som una minoria nacional i fer-se càrrec molt millor dels principis de l’econacionalisme, bo i adonar-se que les mateixes solucions que ens poden fer sobreviure com espècie també ens faran sobreviure com a comunitat cultural. Tal volta, hauria de fer palès que aquests canvis només són possibles si les dones, conscients del poder que posseïm, entrem al debat, el ressituem i reformulem.

1 Per contra, tampoc hi ha un debat general sobre les teràpies d’hormonació, sobre fins quan s’han d’admetre i quan no.
2 Hobbes, Thomas, Leviatán, 1a ed., Madrid, Alianza, 1989 (3a ed. 2004), pàg. 180.
3 Francitorra i Aleña, Albina. De la vida que passa. Jove, feminista, catalanista i escriptora. Llop Roig: Barcelona, estiu del 2020.