Sembla que, a molts, pronunciar els termes dreta o fins i tot centre els provoca un conflicte intern, psicològic i personal, malgrat que ells mateixos defensin postulats que, en qualsevol país de l’entorn europeu, els situarien a l’espai polític del centre-dreta. Sembla que els provoqui una certa angúnia reconèixer què són, i es mantenen així dins de l’armari, en aquest cas ideològic.
L’any 2009 en Josep Martí Blanch, bon amic tant analògic com de Twitter, va publicar el llibre “Ets de dretes i no ho saps”, on denunciava la impostura de la dreta catalana. Faria bé de tornar-lo a editar, o potser encara millor i donada la perspectiva d’aquest Procés que no s’acaba mai, escriure’n una segona part. Ens fa molta falta.
Vista la incompareixença de l’espai que va del centre a la dreta, aquell eufemisme que s’anomena “centre ampli”, no és difícil constatar una clara orfandat política de molts sectors de la ciutadania catalana. Gent normal que necessita una opció política desacomplexada i desimbolta que defensi els interessos de les minvants classes mitjanes, que afirmi amb valentia que sí, que Catalunya necessita immigració i que també ha de ser solidària amb els refugiats, però que de portes obertes res de res, que no pot ser -entre d’altres coses, per no desfigurar el país nacionalment parlant-, i que al mateix temps sigui capaç d’integrar gent qualificada d’orígens no catalans en llocs de responsabilitat política.
Amb audàcia, ha de defensar que el país necessita augmentar l’oferta d’habitage per contenir els preus i oferir oportunitats als projectes de vida i familiars dels joves i, alhora, tenir resposta davant els barruts i les màfies que okupen habitatges i segones residències de treballadors que han estalviat tota una vida per jubilar-s’hi, per deixar-les als fills o fer-ne el que els plagui. Ha de ser un espai contundent en aquests aspectes.
Amb valentia, ha d’afirmar que ser el primer a defensar l’escola pública no és contradictori amb defensar també l’escola concertada, que garanteix la sostenibilitat del sistema i, sobretot, la llibertat de les famílies, siguin de la confessió que siguin.
El país necessita un partit que amb seguretat i en el pla econòmic defensi un sistema modern, obert al canvi tecnològic i a la lliure competència, i contra els oligopolis energètics o del taxi.
Un partit que defensi el bon govern, la bona gestió, l’avaluació de les polítiques públiques i el retiment de comptes, perquè sap i defensa que els diners no són del govern sinó dels contribuents, i que entengui que la cultura del treball ha de tornar a ser una part troncal de la cultura del país. La mateixa, bé que posada al dia, que tenien els nostres avis pagesos, botiguers o andalusos que feien hores a la fàbrica i van pagar-se el seu habitatge, la seva segona residència o els estudis dels seus fills.
Un partit que entengui i defensi que el nostre lloc al món és dins de la Unió Europea, un gran estat on podrem ser com a Estat membre de ple dret si aconseguim fer les coses bé i millor. Un partit i un país que, evidentment, són tan nacionalistes com els equivalents francesos, espanyols o portuguesos: ni més ni menys.
Penso en un espai que, en comptes d’ampliar la base centrifugant els que no demostren prou puresa, l’adhesió incondicional a un líder o no volen renunciar a la seva ideologia, pot sumar de manera profitosa múltiples sensibilitats sobiranistes i catalanistes. Penso en un espai que no pot quedar orfe i que ha de tenir mentalitat de créixer.
Diuen que el pitjor enemic de l’esquerra és la realitat; podria ser que el pitjor de la dreta fos la impostura? Cal sortit de l’armari ideològic. Tinc un amic que és logopeda i, per si de cas, ja li he demanat hora perquè m’ajudi a pronunciar C-E-N-T-R-E-D-R-E-T-A amb la mateixa naturalitat que ho fan els holandesos, els alemanys o els francesos. Però en català, és clar.
