L’Arnau Folch és l’autor de Llegendàrium (@llegendarium), el principal portal del folklore i les tradicions de les terres de parla catalana. Al seu web hi podeu trobar un amplíssim recull de relats i llegendes de totes les comarques dels Països Catalans, així com articles amb anàlisis històriques, comentaris sobre els orígens de les llegendes, i ressenyes d’obres literàries sobre aquesta temàtica. Si us agraden les bruixes, els gegants, les criatures i fins i tot els fantasmes, i a més a més no sabíeu que en tenim –i molts!- al nostre país, aquest és sens dubte el vostre lloc.
L’Arnau ha atès amablement l’Europeu, per a respondre’ns unes quantes preguntes que ens intrigaven d’allò més.
Per què, en un moment determinat, et dona per començar Llegendàrium? D’on surt aquesta idea?
Potser sona molt innocent, però vaig començar a fer Llegendàrium, senzillament, per amor a Catalunya. Fa més de tres anys que faig Llegendàrium, va néixer la revetlla de Sant Joan del 2017 i al principi, el primer any i escaig, era molt diferent d’ara. Era més aviat com una mena de blog. Hi feia ressenyes de viatges, de tota mena de costums, ressenyes literàries… Però, a poc a poc, a mesura que creixia, vaig anar-lo especialitzant en un tema, el folklore fantàstic català. Ha estat una evolució natural. No sé si hi haurà algú que segueixi el que faig d’ençà del 2017, però si hi ha algú, haurà vist una evolució molt notable en els continguts de la pàgina i en el que escric.
Jo he arribat a sentir, i no poques vegades, «que a Catalunya no tenim bones llegendes». I sempre m’ha fet molta llàstima. Per què no intentar donar a conèixer, mitjançant les noves tecnologies i un llenguatge actual, totes aquelles llegendes, rondalles, personatges o costums que són menys coneguts? Com l’Arbre dels Nassos, una llegenda fascinant, o la Reina Guilleuma, un dels meus personatges favorits del folklore català. Tenim un folklore fantàstic riquíssim, que no té res a envejar a cap altra cultura del món, amb tots els personatges que vulgueu, amb totes les històries i els gèneres que més us agradin: humorístic, de terror, dramàtic, romàntic, emocionant, de tota mena. No cal infantilitzar els temes, no cal reduir-los o tergiversar-los per fer-los més atractius. Hem de respectar les històries i estimar-les pel que són, una part de nosaltres, com la llengua o la tradició.
Per què és important fer difusió de la nostra tradició catalana, de les històries del nostre passat?
Fer aquesta divulgació, aquest salt o empenta a l’avui, és important per diverses raons. Primer, perquè les llegendes i les rondalles formen part de la cultura. Una part, sovint, menyspreada com una cosa de vells, de nens, d’incultes o de gent que no té res millor a fer, de frikis. I no és una cosa d’ara, ja en el segle XIX existia aquest menyspreu. Convido a llegir les intel·ligents i sentides paraules d’Apeles Mestres a Llegendes del Montseny, artista i autor que admiro molt, per cert. Llegir-lo un segle després fa feredat.
Tenim gent de primer nivell fent divulgació i investigació: Carme Oriol, Josefina Roma, Joan de Déu Prats, l’historiador Pau Castell, en Pep Coll i en Daniel Rangil, l’Emili Samper, la Ramona Violant, en Joan Bellmunt i Figueras o en Joan Soler i Amigó, solament per citar-ne alguns. I abans, en Pau Bertran i Bros, el pallarès Joan Lluís, Aureli Capmany, en Ramon Violant i Simorra, l’Amades, els germans Maspons i Labrós, Sara Llorens, Valeri Serra i Boldú o en Cels Gomis. Tots ells ens han llegat un tresor de llegendes i tradicions.
Però sí que crec que a Internet, en aquests temps, calia anar una passa més enllà, fer una connexió, un clic amb el públic d’ara, de totes les edats. No cal anar-nos-en a en Vladimir Propp, la psicoanàlisi, Dumézil o els estructuralistes per afirmar que les llegendes i les rondalles són importants, més enllà de l’anècdota, del monstre i la màgia. D’alguna manera ens parlen de moltes coses: d’allò què som i el què no som, d’on anem, de les nostres pors i anhels. També poden tenir forts elements satírics i de crítica social.
A un nivell de construcció de la identitat, ens permeten reconèixer-nos en una cultura, en una geografia local determinada, a vegades fins i tot ens parlen de coses que no volem escoltar. Encara avui, en les «cultures tradicionals» de tots els continents, les llegendes i les històries dels avantpassats es guarden i transmeten amb zel, són un tresor de la comunitat. I, per què no? De vegades tan sols estan per divertir, també és important. A tots els pobles els hi agrada un bon acudit o una història ben explicada. L’oci també som nosaltres, també forma part de la cultura i transmet valors.
Hi ha quin considera la tradició com un valor reaccionari, que està totalment desprestigiat per les tesis més postmodernistes. Per contra, nombrosos experts han explicat la importància social i útil de la tradició, percepció que jo mateix comparteixo. Què en penses?
Penso que la riquesa cultural i lingüística dels pobles, de nord a sud, d’est a oest, ens fa forts contra l’abús d’aquells que volen una societat esgarrifosament homogènia i uniformitzada. Avui, en aquests temps on tot el que és petit mor i desapareix en silenci, oblidat i menystingut, cal més que mai oferir resistència i combat a aquest anorreament de les cultures, les llengües i les tradicions. Cal tornar a la tradició de la terra, al poble, al barri. A les coses dels avis, les de tota la vida, en el context actual.
Però no de paraula, no per estètica, ni per moda. Hem de fer-ho de debò, perquè ens hi va la nostra llibertat, individual i col·lectiva. Estem immersos en un procés que va començar fa segles amb el tancament dels estats-nació i que d’ençà d’unes dècades cap aquí s’ha accelerat vertiginosament, per tot el món. Avui sembla que es vulgui que tothom pensi igual, que tothom senti igual i que tothom parli igual. La supervivència, el respecte i l’estimació entre totes les cultures, per molt minoritàries que siguin, d’Europa, d’Amèrica, d’arreu, ara, avui, és absolutament necessari. Crec, fermament, que quan mor l’últim parlant d’una llengua, mor una mica més la llibertat. El mateix amb els dialectes o les petites variants lingüístiques… o amb les tradicions locals.
Creus que la tradició és un valor important, en una societat?
Què és «tradició»? Cada autor, cada professor, depenent de la seva ideologia política o el seu bagatge cultural, et dirà una cosa o una altra. El primer que pensem és «la tradició és quelcom que s’ha fet tota la vida», creiem que totes les tradicions són «mítiques i ancestrals», però en realitat no és així. Hi ha tradicions que creiem «de tota la vida» però són relativament recents: les calçotades comencen a finals del segle XIX, a Valls. Les estimades sardanes, construint-se al damunt dels antics balls rodons, comencen amb el contrapàs al segle XIX i van definint-se i perfeccionant-se durant els segles XIX i XX. Passa a tot arreu, a tots els pobles.
Per exemple, quelcom que avui veiem tan essencialment britànic com beure el te, inicialment era un luxe que solament podien consumir els privilegiats. És a principis del segle XIX quan abaixen els preus i el te es popularitza realment, convertint-se en un tret eminentment britànic. Un japonès del segle XXI, pràcticament no es reconeixeria amb un japonès d’abans de l’era Meiji. Un català del 2020, en general, té un tarannà molt diferent d’un català d’abans del 1939, ja no diguem del 1714.
Els esdeveniments històrics i socials transformen el caràcter dels pobles i, amb ells, la seva cultura, les seves creences i tradicions. Un altre exemple, a Catalunya, moltes tradicions i llegendes d’un passat recent anaven associades a la religió catòlica, però en esdevenir una societat majoritàriament laica, aquestes tradicions es perden o s’adapten. I en el cas de les tradicions veritablement antigues, seculars, que també n’hi ha, han anat patint canvis i adaptacions més o menys importants. Un exemple és el tió de Nadal, que sí que és una tradició molt antiga, però s’ha anat transformant, esdevenint una ombra d’allò que era, malgrat que encara algunes famílies ho celebrin com abans.
Hi ha antropòlegs que diuen que una tradició és simplement quelcom que s’ha transmès d’una generació a una altra, quan la primera ja ha traspassat. Una manera de fer que es manté entre generacions. A mi, personalment, aquesta definició se’m queda una mica curta, però sí que penso que la tradició no és estàtica. Mai ho ha estat. La tradició i el folklore, especialment l’oral i, encara més, el fantàstic, és permanentment mòbil. Cada cantaire, cada recitador, hi posen la seva al damunt d’unes bases comunes. Les arrels creixen, moren, tornen a néixer, es transformen, sempre sobre una base.
El que avui són jocs infantils, potser ahir van ser ritus religiosos; el que avui veiem com figures pròpies de bestiaris il·lustrats o videojocs, potser fa unes generacions eren esperits en els quals la gent hi creia de debò; llegendes que s’expliquen sense cap mena de pretensió, potser guardaven una profunda lliçó moral, caigut el context i les creences religioses on s’emmarcaven, ja no tenen sentit i no s’entenen igual. Repeteixo «potser», perquè no té per què ser així, hi ha jocs que eren jocs i, avui, segueixen sent-ho, no s’ha de buscar una transcendència en tot el folklore fantàstic, també és un error.
Tanmateix, hem d’anar molt amb compte, sovint hi ha qui s’agafa a això per vendre’ns gat per llebre. És un fet que hi ha gent que odia Catalunya i tot el que és català. I quan diu que les «tradicions són reaccionaries», el que en realitat està dient és que les catalanes no li agraden. Però després sí que li agraden tradicions d’altres indrets. També s’ha d’anar amb compte perquè hi ha qui, jugant la carta del «canvi de la societat i les tradicions», el que vol és imposar-te la seva societat i les seves tradicions. La dialèctica d’aquesta gent funciona d’una manera molt propera a aquells que defensen les teories de la conspiració més esbojarrades. Si els hi dius que no hi estàs d’acord, és perquè tu formes part del problema. Si no estàs d’acord amb llençar a les escombraries la teva cultura, és perquè ets un nazi.
Després, també tenim els sofismes de «la inexistència de la cultura», «l’absurd de la realitat», «que neixes en un lloc per atzar», que «si desapareix la cultura catalana, no passa res, perquè en vindrà una altra», que «després dels ibers vingueren els romans» i tota aquesta pesca. Aquí no hi entro. No paga la pena.
El món anglosaxó, de la seva mitologia n’han tret fins l’última gota de suc a nivell literari, cinematogràfic, etc. Penso en el Senyor dels Anells, per exemple. És evident que tenen sentit del màrqueting.
Precisament, part de la idea de Llegendàrium neix de les meves lectures en anglès, sobretot d’assaig, i de viatges. El mateix nom, Llegendàrium, és un homenatge a Tolkien. La meva primera llengua és el català i la segona, amb molta diferència, l’anglès. Allà, el tarannà és molt diferent del d’aquí pel que fa a les llegendes i el folklore fantàstic. El respecten moltíssim i el saben difondre d’una manera admirable. Coneixen el valor que té, més enllà del típic conte per a la mainada.
Donant-te una volta per Edimburg o Cardiff, o viatjant a Cornualla, ho veus molt clarament. I va molt més enllà de la folklorització i la venda al turista, que també. Ells no veuen cap contradicció entre una cosa i l’altra. Poden vendre’t una versió molt comercial de la llegenda històrica de William Wallace, però després valorar i investigar seriosament en la seva història, parlant amb més o menys ironia de la versió turística. Penso, per exemple, en la tasca extraordinària que fa la gent de Folklore Thursday, emprant les xarxes socials i la comunicació online per difondre tradicions folklòriques d’arreu del món. O en les iniciatives de podcasts i youtubers d’altres països.
Aleshores, per què no fer una divulgació seriosa, propera al que fan ells, a Internet, en català? Sense cap pretensió d’investigació, ni de fer cap tesi acadèmica. Tampoc es tracta de copiar el que fan al Regne Unit, perquè no funcionaria, nosaltres som diferents. S’ha d’adaptar al tarannà dels lectors i a la cultura d’aquí, això també és important. No, simplement, copiar, perquè aleshores tornaríem al tema de la homogeneïtzació. Es tracta de donar a conèixer tot allò que és desconegut per al públic general català, entretenint i aprofundint alhora, anant molt més enllà d’una divulgació plana i merament de caràcter familiar o del copiar-enganxar de les mateixes fonts de sempre.
Com t’ho fas per conèixer aquestes llegendes? La gent que et seguim ens preguntem: però com les sap, d’on les treu aquestes coses?
No té cap secret, simplement dedicant-li moltes hores de feina. Treball, treball i treball. Fent recerca a llibres, biblioteques i arxius. Sovint, un autor et porta a un altre. Una breu referència, un sol nom, pot ser una petjada a partir de la qual començar a seguir un rastre. No tot està a Internet i procuro no repetir les fonts que s’han utilitzat una i mil vegades. Per a mi és important anar, sempre que es pugui, a la font original i, com més versions tingui, millor. Tanmateix, quan adapto una narració o parlo d’una tradició, normalment anoto i comento la font a Llegendàrium. Tot el que publico està escrit per mi, mai copio una llegenda o una rondalla, però si algú vol conèixer la font original per veure les diferències, també l’anoto i, si s’escau, les diferents versions.
Per exemple, l’última rondalla que he adaptat està basada en una versió dels Tres germans recollida per Sara Llorens al Rondallari de Pineda, però també va recollir-la Francesc Maspons i Labrós, entre d’altres. Tot això ho detallo, amb els anys i obres respectives. O la llegenda d’El primer català, recollida per Apeles Mestres a Tradicions. El mateix amb tot el que publico. També hi ha una secció on ressenyo llibres, clàssics i moderns, que em serveixen en la meva tasca.
Una de les meves llegendes preferides, que és molt breu, és la del nen verd de Castell d’Aro.
«El nen verd de Castell d’Aro» és el títol que vaig posar-li a una llegenda que està inserida en la temàtica dels changeling, els nens robats o bescanviats per les fades. Li vaig posar pensant en una llegenda anglesa que m’agrada molt, The green children of Woolpit, que també pertany a la temàtica dels changeling, els nens-fada. Fins on jo sé, el primer que la recull és en Josep Pella i Forgas a Historia del Ampurdán, el 1883. Però també la recullen en Xavier Cortadellas a Llegendes de les Gavarres, sota el títol de Can Fenals de la Vall d’Aro o en Joan Amades, a Folklore de Catalunya. He tingut l’oportunitat de parlar amb diversa gent de Castell-Platja d’Aro, alguns d’ells gent d’edat avançada, i ningú la coneixia. Així que penso que, malauradament, és una llegenda que la seva transmissió va trencar-se fa generacions.
Del tema dels changeling n’he parlat sovint a Llegendàrium, segurament algun dia li dedicaré un article sencer. Té implicacions molt interessants. Hi ha investigadors que hi han vist una cruel pràctica d’infanticidi, en temps de fam i misèria. D’altres, l’han interpretat en un context ritual. O, fins i tot, s’ha parlat d’una metàfora de l’avortament, quan aquest fet era considerat un tabú social. O que els «nens fada» eren una explicació que es donava a quan un nen no es comportava com s’esperava i no s’entenia què li passava, per exemple, si patia d’autisme. Però no totes les interpretacions són fetes en un context materialista. També s’ha dit que podria estar relacionat amb el «pacte amb la terra», com les llegendes d’encantades que funden un llinatge. Com sempre, les interpretacions són moltes. Però aquesta és la seva màgia. L’important, penso, és llegir les llegendes amb tota la seva riquesa, amb els matisos que ens regalen, més que cercar-hi certeses o definicions lineals. D’una llegenda com la del nen verd, pots treure’n força idees, esdevé tan complexe o senzilla com vulguis.
Altres llegendes catalanes de changelings publicades a Llegendàrium són una recollida per mossèn Cinto Verdaguer a la Catalunya del Nord i publicada a les seves Rondalles o la del Nen dimoni de Rupit, recollida pel Grup de recerca folklòrica d’Osona. N’he parlat d’altres, no solament de Catalunya, també d’altres contrades europees. A Catalunya, com a la resta d’Europa, gaudim de moltes llegendes d’aquesta temàtica o properes a ella però, fins on jo sé, mai s’han reunit en un sol volum i interpretat en el seu context social, antropològic i psicològic. Espero que en el futur algú ho faci, perquè m’he trobat amb molta gent que pensa que aquesta temàtica és pròpia en exclusiva d’Irlanda o d’Escòcia i no és cert, la trobem per tota Europa.
Per curiositat: tu tens alguna llegenda o rondalla preferida?
Les llegendes i les rondalles són com somnis col·lectius, amb símbols compartits entre cultures i individus, i neixen d’un espai, d’una terra i la seva gent. Els que hi són i els que ja no hi són, tots. Personalment, associo les llegendes i les tradicions amb la terra, així doncs, més que parlar-te d’un títol, et respondré dient que els meus indrets preferits són el Montgrony, al Ripollès i el Montcabrer, al Maresme. Amb ells, les llegendes, històries i llocs que els rodegen.
I per últim, que no falti la política. Com veu Arnau Folch el futur del país? Com a bon coneixedor del seu passat, quines debilitats i fortaleses marcaran el nostre futur?
No sóc polític, però penso que, per sortir de l’atzucac on estem ficats tots plegats i fer-nos forts, hauríem de prioritzar tres eixos. S’ha parlat molt d’aquests tres punts, però no hi ha més. El més important: la unitat de totes les forces independentistes, encara que hàgim de fer pinya amb gent que té idees radicalment oposades a les nostres. Sense això no anem enlloc. Segon, crec que és de summa importància ser optimistes i tenir una moral alta. Tenim moltes més fortaleses, moltes més de les que ens pensem, una gran qualitat humana i social, gent de primer nivell en tots els àmbits, econòmic, social, cultural. Podem anar molt lluny, però ens ho hem de creure i hem d’actuar amb astúcia.
Per acabar, i no és quelcom menor, és cabdal tenir el domini del relat. Per això, entre altres coses, penso que odien i temen al president Puigdemont i tota la resta d’exiliats, perquè s’han escapolit del seu control i poden comunicar al món què ha passat i què està passant aquí realment, les barbaritats que han fet i segueixen fent dia sí, dia també. Això els esgarrifa. Espanya és un estat fallit, invertebrat, mentider, repressiu i corrupte.
En resum, ens volen desunits, barallats, espantats, deprimits i silenciats. Anem en contra d’això, identifiquem als quintacolumnistes, tinguem clars els objectius, reforcem-nos, posem-los en marxa de manera intel·ligent i amb fermesa i, aleshores, tot anirà bé!
Per a saber-ne més, podeu entrar a www.llegendesdecatalunya.cat. I, si voleu donar suport a la tasca única que fa l’Arnau, podeu subscriure-us al seu Patreon.
