Qui decideix que una paraula estigui de moda i sigui prestigiosa, o que, per contra, sembli ridícula en una conversa informal? D’on ve la legitimació i l’expansió d’un mot que fa dos anys era impopular o inexistent? Doncs pel que sembla, són els líders d’opinió, els qui s’encarreguen d’inventar-se una paraula o de copiar-la d’una altra cultura o d’un col·lectiu concret i popularitzar-la a través de la seva parla col·loquial. A partir d’aquí, se sol produir un procés d’imitació piramidal o top-down de maneres de parlar considerades prestigioses, tant en l’àmbit formal com informal. En el cas de Catalunya, especialment en el camp informal, aquestes innovacions poc sovint es fan en la llengua pròpia del país. Per això vull parlar dels “quatre genets de la nit catalana”, que són quatre paraules concretes que cada vegada estan més esteses entre els joves catalans i que, el fet de prescindir-ne (si ets jove), et pot fer desentonar en una reunió social. Però, sobretot, mostren la nostra dependència de l’imaginari col·lectiu espanyol i que optar pel mot castellà no ens farà quedar malament.
Parlo de les paraules liarse, copeo, finde i taja. Com podem veure, totes són importades directament del castellà, sense cap mena d’adaptació. Només quan volem conjugar-les recorrem a la morfologia catalana. Aquestes paraules, per molt arbitrària que pugui semblar-ne la selecció, són especialment interessants perquè són recurrentment utilitzades en l’àmbit informal i perquè designen realitats que causen un gran impacte en la vida d’adolescents i joves. Les podem sentir freqüentment als passadissos dels instituts i als bars de les universitats, però també a qualsevol plaça, especialment a Barcelona i a les ciutats grans i mitjanes de Catalunya.
Liarse significa fer-se un petó amb llengua, tot i que també pot arribar a voler dir mantenir relacions sexuals genitals. Tanmateix, l’accepció habitual és la primera. “Ahir em vaig liar amb un holandès a la discoteca” o “el Joan i la Maria fa setmanes que s’han liat i no han tornat a quedar”. Abans en dèiem fer-se petons, petonejar-se, besar-se o morrejar-se, expressions que ara, com a mínim a Barcelona i rodalies, semblen massa antiquades. Un copeo, potser la més elitista d’aquestes quatre paraules, és una reunió social normalment entre amics i en la qual a priori es beu alcohol fent servir copes. Un terme de classe alta que ha acabat descendint a l’imaginari de la classe mitjana i que simplement vol dir quedar a una casa o lloc tancat per consumir alcohol. Els adolescents fan botellón, mentre que els que ja superen la vintena abracen cada cop més el copeo.
En tercer lloc tenim la paraula finde, que sembla difícil de substituir per capde. Finde és l’equivalent a l’etern paradís de l’oci i del descans, ja que és la paraula més repetida no només a les universitats, sinó també en moltes oficines i llocs de feina on els treballadors es passen la setmana fent el compte enrere perquè arribi divendres. Fins ara, no identifiquem cap sinònim col·loquial en català que hagi tingut certa presència en el passat.
Finalment, taja o la seva variant encara més informal, tajarla, significa borratxera i emborratxar-se respectivament. “Quedem per tajarla“, “vaig molt taja“, “avui vull pillar una bona taja“, “aquest paio és un tajat de la vida”… són exemples de les múltiples variants que admet aquest mot i que permet, gràcies a la derivació, formar un verb, un adjectiu i un substantiu. A dia d’avui, els efectes inesperats de la poció màgica es limiten a aquest ventall d’opcions, a casa nostra. Només “torrar-se” sembla tenir certa acceptació en determinades àrees, però, fora d’aquest verb, l’oligopoli de l’acció de beure es reparteix entre tajarla i altres mots hispans com tullirla o pimplar.
El que podem afirmar és que aquestes paraules tenen una alta càrrega emocional i també simbòlica perquè fan referència a realitats, fenòmens i situacions que generen altes expectatives entre els més joves pel que fa a la seva vida afectiva i social. Dit en altres mots: toquen de ple grans arguments de l’experiència terrenal dels joves i adolescents, ja que aquestes experiències són moltes vegades la porta d’entrada al món de l’oci adult.
Com he dit abans, aquestes quatre paraules podrien constituir els quatre puntals de qualsevol anècdota de cap de setmana entre estudiants o treballadors menors de trenta-cinc anys, com per exemple “Aquest finde el Marc i la Paula van tajarla moltíssim al copeo de casa del Pol i es van acabar liant“. Anècdotes que, al cap i a la fi, són històries, relats, que emociona viure’ls, però també explicar-los i escoltar-los. Que aquests mots estiguin monopolitzats pel castellà i que probablement el pròxim nou mot que els substitueixi també sigui castellà vol dir que els nostres referents en l’àmbit de la festa, el sexe, les drogues i l’amor parlen i senten en castellà, i no ens volem creure que ho puguin fer en català. El castellà és per expressar emocions, fer bromes i explicar històries, mentre que el català serveix per ser una persona responsable, destacar en el món acadèmic i relacionar-se amb l’administració pública.
Per aquest motiu proposo a continuació algunes alternatives: en el cas de copeo, sempre podrem dir copeig, “fer uns beures”, “torrada”, “torrar-la” o “fer copes”. En el cas de finde, capde es presenta com a única alternativa viable en forma de truncament a curt termini. Pel que fa a liarse, la llista s’amplia, “menjar-se la boca”, “morrejar-se”, “fotre’s llengua”, “enrotllar-se”, “embolicar-se”, “donar-se filet”. I finalment, taja o anar tajat, es podria substituir per “anar passat/passadíssim”, “anar torrat”, “dur una merda com un piano”, “dur una hòstia com un piano”, “portar una bona ceba”, “anar trifàsic”, “anar volant”, “anar en helicòpter” o “anar flotant”. Algunes d’aquestes propostes són utilitzades en el meu entorn més proper, i fins i tot incloem paraules d’altres llengües romàniques com l’italià o el francès.
Si realment no hi ha cap motiu objectiu pel qual ens puguin agradar més les paraules planes, acabades en -eo o que contenen sons uvulars (com la jota castellana), per quin motiu no hauríem de poder recórrer a aquestes alternatives? És que les paraules que no contenen aquests atributs sonen “pitjor”? L’obstacle, com sempre, no sol ser lingüístic, sinó social, vinculat al prestigi dels parlants i altres valors que els associem.
No deixarem de parlar català d’aquí vint anys perquè ara diguem copeo, finde, tajar i liarse, però fer servir aquests mots de forma exclusiva, tenint opcions catalanes a l’abast, sí que transmet el missatge als no catalanoparlants habituals que el català no serveix per passar-s’ho bé o experimentar plaers intensos. I, si es percep com una llengua incompleta, potser no val la pena parlar-la tot i saber-la, o encara pitjor: no cal aprendre-la. Ens cal sumar parlants habituals i, sobretot, sortir de la bombolla acadèmica i institucional i tornar a trepitjar carrers, bars i discoteques.
