Ser un Estat, a nivell internacional, comporta un seguit de drets de sobirania teòrics com ara emetre moneda, exercir un control de les fronteres, establir aliances internacionals, formar part d’organitzacions internacionals, exercir el monopoli de la violència i definir quins son els seus interessos internacionals. Per exemple, al segle XIX els Estats Units van definir la Doctrina Monroe, que avisava clarament als europeus que l’hemisferi occidental era la seva àrea d’influència. Així, sens més.
Actualment, és Rússia qui invoca el dret a una esfera d’influència a l’Europa de l’est i a l’espai ex-soviètic de l’Àsia central.
En ambdós casos, ni els EUA ni Rússia han renunciat a exercir manu militari el seu dret de preservar les seves esferes d’influència; cops d’estat a Centre-Amèrica, Haití, Sud-Amèrica, l’annexió d’una part de territori mexicà o les invasions de Panamà o Grenada, el primer; les guerres amb Geòrgia, les invasions a Ucraïna i la recent intervenció al Kazakhstan, el segon. Han optat per la via militar, donant suport a insurgències o, més recentment, mitjançant els anomenats processos de guerra hídrida: barrejant accions armades amb atacs cibernètics, amenaces de talls en subministraments energètics o utilitzant immigrants a les fronteres com a element desestabilitzador.
Però això no és estrany en l’arena internacional; Ruanda actua al Congo, i els Emirats Àrabs al Iemen o a Líbia. Fins i tot el Vaticà, l’estat més minúscul del món, té una política d’interès “nacional”. No s’ha de perdre de vista l’acord amb la República Popular de la Xina per tolerar el catolicisme romà en aquelles terres.
Tots els Estats tenen una política d’interès nacional projectada al món, i pràcticament tots tenen recursos militars i d’intel·ligència. El mateix Vaticà, amb l’anomenada Santa Aliança. Per tant, un estat és un estat. Té drets i té obligacions.
Als anys noranta, el professor de relacions internacionals Joseph Nye va definir el soft power com a contraposició al tradicional hard power o poder de la força militar, policial o legal. Definia el soft power com el poder de l’anomenat capital social. El concepte s’ha popularitzat tant, que alguns diccionaris ja l’incorporen. Una bona definició és la del Cambridge Dictionary, que el defineix com “l’ús de la influència cultural i econòmica per persuadir altres països a fer quelcom, en comptes d’utilitzar el poder militar”.
Pot ser, el poder tou, una alternativa al poder dur tradicional? Des del meu punt de vista, sempre poden ser complementaris.
Catalunya es troba en una fase consolidada de post procés. No seré jo qui renunciï a la independència, però la majoria parlamentària del 49% ja no existeix i l’interès de l’actual govern és el de mantenir-se a qualsevol preu; no ho ha verbalitzat, però és a la vista de tothom que la major part de pactes ho han estat amb Comuns i amb PSC, partits del govern espanyol. ERC ha pactat pressupostos de l’Estat a canvi de no se sap ben bé què i, pel que fa a la Taula de Diàleg, el més calent és a l’aigüera.
Tret de la legió de càrrecs governamentals, el desànim al món independentista és evident i no hi ha cap horitzó independentista possible. Si més no, a curt i mitjà termini.
Davant aquesta realitat, quina pot ser la política internacional catalana? Quina és l’esfera d’interès nacional de Catalunya? Com pot exercir Catalunya la seva influència?
A curt i mitjà termini, i possiblement mai, Catalunya no exercirà el hard power. De fet, des de la guerra civil catalana del segle XV, Catalunya ha deixat de ser un actor rellevant de la política internacional i ho va deixar de ser, definitivament, amb la desfeta del 1714. Des d’aleshores, i seria motiu d’un estudi prolix, els catalans han renunciat a participar dels elements configuradors d’un estat; ni jutges, ni militars, ni policies fins l’adveniment dels Mossos d’Esquadra. En el cas d’un poder judicial i militar propis els catalans en formarien part? Està per veure.
En tot cas, això és ciència-ficció i Catalunya deu ser el territori que concentra més centres per la pau per quilòmetre quadrat. Permeteu-me dir que alguns s’han convertit en agències de col·locació.
Per altra banda, la immensa majoria d’independentistes plantegen un Estat en forma de Catalunya feliç i utòpica lliure de cap compromís internacional.
I, mentrestant, què cal fer? Cal elaborar una política internacional d’interès nacional? Com s’ha de projectar Catalunya al món? La meva resposta és que sí. Cal fer-ho de manera consensuada amb més del 50% dels representants al Parlament i de forma realista, sense enganyar els electors ni substituint la independència per una “república digital” .
Catalunya té moltíssims elements de poder tou o soft power. Catalunya és, indubtablement, un país pobre en territori i recursos. Ha estat gràcies a això, a alguns elements sociològics i, sobretot, a la inventiva, que Catalunya ha fet possible el desenvolupament econòmic dels segles XVIII, XIX i XX.
Catalunya ha de deixar de ser provinciana o no serà. Permeteu-me’n un exemple. Els darrers anys hi ha hagut la iniciativa d’obrir una sucursal de l’Hermitage a Barcelona. No hi estic en contra, i caldria veure què hi ha més enllà de fer un edifici icònic al port. Però on Barcelona i Catalunya pot projectar millor el seu potencial és amb Miró, amb Dalí, Picasso, Tàpies, el MNAC, el modernisme, etc.
Hem de lluitar per les traduccions a Netflix, és clar que sí, però on ens projectarem millor serà a l’hora de fer produccions pròpies en català i de qualitat. Recordem produccions com Les tres bessones, sèries com Polseres vermelles o Merlí, o la docusèrie Crims, de projecció internacional i en català. Són elements de producció econòmica però també de projecció de la imatge de Catalunya.
Aquest és el fil conductor del nostre soft power; ser bons en allò que fem, i vendre-ho. Arquitectura, turisme, escoles de negoci, salut, indústria, país rural, la llengua catalana (una pel·lícula 1714 o Tirant lo Blanc podria ser espectacular si fos de qualitat), el Barça, etc. com a elements d’atracció i projecció de Catalunya. Per cert, no hi hauria menys seguidors del Barça si en Messi hagués tingut el gest de parlar català.
Al mateix temps, i sense renunciar a elements del hard power, per què no fem dels Mossos d’Esquadra una de les millors policies d’Europa? Després dels atacs informàtics a la UAB, la UOC, la Generalitat o empreses com Damm, cal tenir escuts de protecció a Internet. Aquesta és una prioritat que té a veure amb la seguretat nacional i que no pot esperar.
I, si un dia arriba la independència, em conformaré a ser com Estònia, un país amb un escàs poder tou però que no només té importants i bons recursos en ciberseguretat, sinó que és membre de l’OTAN i envia serveis militars a Ucraïna davant de l’amenaça russa. El problema, el gran problema, és que a Catalunya no hi ha mentalitat d’estat.
