El seny català, concebut com a elogi de pactisme o saber fer, podria conduir a una situació de no retorn per a la llengua catalana, l’autèntica espina vertebral de la nació.
La immersió lingüística és innegociable perquè és el mínim dels mínims. En canvi, la ideologia bilingüista està dissenyada per acabar liquidant de forma gradual una llengua sense estat o minoritzada, com és el cas de l’idioma català.
Sense fer la independència de Catalunya, ara pendent atès el mandat democràtic sorgit del referèndum d’autodeterminació, i sense instituir una única llengua oficial arreu del país, només quedaria dins de la Constitució la plena oficialitat del català arreu de l’estat espanyol (cas del Canadà) o bé que l’única llengua oficial dins de Catalunya, com a llengua espanyola (diuen), fos el català (cas de Bèlgica).
L’aprenentatge del català (la immersió) no en garanteix, com constatem, el seu ús social o cultural, que és l’autèntica palanca per a la seva vitalitat. Però, si més no potencialment, el permetria. És per això que la immersió, com a mal menor, és innegociable.
Els tribunals espanyols no posen al mateix nivell els drets individuals i els drets col·lectius. La Constitució espanyola apunta una solució però no la resol. L’idioma català, com a “modalitat lingüística”, és, segons el text normatiu, “un patrimoni cultural que ha d’ésser objecte d’especial respecte i protecció”. Aquesta declaració es fa al marge de l’oficialitat, que delimita l’Estatut d’Autonomia per encàrrec constitucional i sense que suposi, necessàriament, un “especial respecte i protecció”.
L’especialíssim “respecte i protecció” ho és en relació a les llengües preexistents al dret existent i al mateix text constitucional. L’oficialitat, en canvi, es deriva del que pugui establir-se a l’Estatut d’Autonomia.
És així com la Constitució espanyola queda subordinada, amb una deliberada ignorància de jutges i magistrats, al que ja era notori abans de la seva aprovació: que el català era la llengua de Catalunya, àdhuc dels Països Catalans, i que això s’havia de respectar i protegir, tot fomentant-ne el seu ús i fent que arrelés encara més.
Des dels falsos acords del 1978, falsos pel fet de deixar-ho tot confús amb males intencions, la política catalana va prioritzar el “peix al cove” amb la immersió educativa en català, bescanviant-la per dècades de prohibició i persecució de la llengua catalana, humiliacions i menyspreus reiterats als catalans i la substitució lingüicida de la cultura catalana.
Aquesta situació va anar fent via fins que es cregué que hom s’oblidaria de tot allò que l’Espanya il·legal va infligir, de forma freda i calculada, contra els catalans, el seu poble i la seva nació. Així, alguns partits esmenten la convivència democràtica en un joc de paraules buit, o persuadeixen els ciutadans amb la falòrnia del vot útil per no perdre les institucions catalanes. Tot plegat és un discurs retòric que cal superar, sobretot des de la victòria democràtica sorgida del referèndum d’autodeterminació.
Les institucions catalanes tenen pendent, per tant, activar els ressorts de reparació i justícia adients fora del marc espanyol de dominació. Fer-ho és urgent, perquè podria restar el dubte, per a un observador internacional, que als Països Catalans mai s’ha prohibit o encara avui es discriminen la llengua catalana i la seva base socioeconòmica. I és que el gastat seny català ja es veu que no porta enlloc, ja que viure d’esma és anorrear tota mena d’oportunitats per a la creativitat i per a la humanitat.
