Era mig quart de cinc de la matinada del dia dels difunts, és a dir, l’endemà de Tots Sants. I dormia. I somniava ves a saber què. Però de sobte… un crit. Un crit esgarrifós, de film de terror, un crit angoixant que era una fiblada a l’ànima. I et despertes desconcertat i una mica suat. I penses que Halloween i les seves historietes de por et persegueixen, i te’n recordes de tota la canalla que dos vespres abans voltava per la vila disfressada de coses grotesques, de monstres i de morts vivents amb la samarreta bruta de sang. Jo ho havia celebrat com toca, amb castanyes i panellets i vi de Banyuls. Que, al capdavall, Tots Sants és una festa de vida i de vida eterna i de records, i no cal celebrar la mort i el terror.
Però, encara que sigui una nit més tard, Halloween també ha arribat al meu llit en forma de crit horripilant. Un crit clar, concís, lacònic, un crit que deia EL CATALÀ S’ESTÀ MORINT! I de seguida em ve al cap «El crit» de Munch, aquell udol infinit que el pintor expressionista va sentir, que penetrava tota la natura i que tan magistralment va retratar a la seva obra més famosa. I el comprenc, i penso que, si anés a mirar-me al mirall, la meva cara no seria gaire diferent de la del quadre.
Perquè el més espantós de tot no era adonar-se que el crit havia sortit de dins meu enmig de la nit, el més espantós era adonar-se que era veritat, que no era un malson d’aquells que dius “uf, ja ha passat”; no, el malson era la realitat. Una veritat que no cal que et mostrin amb dades estadístiques ni enquestes, perquè ja veus que el malalt s’està morint abans que arribi el metge amb el resultat de l’analítica.
Només cal fer la vida diària de cada dia i anar observant, especialment els més jóvens. I observar també la desídia, perquè ho veu tothom però ningú no ho vol veure. Perquè aquest malalt no es mor, el maten. I hi ha qui clava el punyal i hi ha qui es gira d’esquena i s’aparta una mica per no esquitxar-se. I, com més amunt, sembla que menys ho volen veure, no fos cas que haguessin de fer alguna cosa, que haguessin de fer una política lingüística seriosa, que haguessin de fer aplicar les seves pròpies lleis. Ens havien de portar a Ítaca, i es van acabar posant en un embolic del qual no van saber sortir. Ara, sembla que no es volen adonar que d’aquí a uns quants anys ja ni tan sols hi haurà un país per a independitzar.
És la deixadesa de l’administratiu del centre d’atenció primària que, quan arriba una xica jove, molt possiblement escolaritzada al país, se li adreça en castellà només perquè porta un mocador al cap. Però molt superior és la descurança del responsable que no ha dit mai als administratius en quina llengua s’han d’adreçar als usuaris de forma preferent. O del de més amunt, que no ha transmès mai les instruccions perquè es faci així, o del conseller, o del responsable de Política Lingüística. I és el passotisme de la monitora de menjador que parla en català amb una coneguda a través de la reixa i que es gira per cridar als nens “cuidado, que os vais a caer”. Encara més gran és la inoperància de qui mai li ha dit en quina llengua ha de parlar als nens i de qui mai s’ha assegurat que tingui això ben clar quan se l’ha contractat per a aquesta feina. O l’entrenador de futbol d’una vila molt majoritàriament catalanoparlant (fins ara), que als entrenaments parla als nens en castellà, i aquesta és la llengua que parlen tots amb tots. Molt pitjor és que ningú del club no li hagi dit mai en quina llengua havia de fer els entrenaments quan el van contractar, o que ningú de l’ajuntament s’hagi preocupat de la llengua que es difon a la canalla en les activitats que es fan a les instal·lacions municipals. Per no parlar de l’error garrafal de TV3 quan va tancar el canal per a adolescents, o del seu director, que diu que és impossible tornar-lo a tenir perquè no hi ha diners.
I dels nostres governants, que no es posen a fer alguna cosa perquè, com a política estratègica i de pura supervivència, els nostres jóvens tinguin uns continguts atractius en català a la televisió, a la xarxa i allà on calgui.
Ja no parlem dels qui creuen en unes polítiques econòmiques que es basen en l’arribada de mà d’obra barata que no tenim cap possibilitat d’integrar.
Si volem veure cap on anem, als catalans, la història ens ha concedit l’estrany privilegi de poder viatjar al futur. I, a més, ho podem fer en doble sentit, cap al nord o cap al sud. Una visita a Perpinyà o a Alacant ens ensenya com seran totes les ciutats dels Països Catalans d’aquí a molt poques dècades. Encara podem anar a la plaça d’algun vilatge petit del Vallespir i, si la pandèmia no hi ha fet estralls, sentir-hi algun grupet d’avis molt avis fent-la petar en català. I no ho sabrem, però ens hi veurem a nosaltres i el nostre entorn quan tindrem la seva edat, talment com si miréssim el futur en una bola de vidre.
I cada dia serà Halloween i un crit ens despertarà cada nit fins a la fi dels nostres dies, un crit que cada vegada sortirà d’un lloc més pregon i amb menys força, però tan paorós com el primer dia, un crit que dirà EL CATALÀ S’ESTÀ MORINT!
