Qualsevol feina demana treball en equip i que, ni que sigui una mica, cedeixis i respectis els pactes. Amb els alumnes rai, perquè no tenen el mateix rol que tu i, ho vulguin o no, han de fer allò que els manes. Sempre que ho facis, és clar, amb respecte i amb sentit comú; no penseu en cap tirania. La cosa, però, es complica amb els companys de feina, que tenen exactament el mateix rol i poder que tu. És a dir, que ni tu estàs per sobre d’ells, ni ells per sobre teu. És diferent si coordinen algun càrrec que impliqui liderar un grup, establir límits i prendre decisions. Llavors, ras i curt, si no t’agrada el que fa el company, t’has de fer fotre. Com a tot arreu, suposo. Això té alguns inconvenients, segurament compartits per tots els professors de cada matèria, com ho és, per exemple, que un company et trepitgi la feina: “però com goses dir-los que poden fer servir el mòbil a l’hora del pati? Ens espatlles la normativa de mòbil!”, “No tens cap altre refotut dia per tocar la flauteta, que ha de coincidir amb l’hora que tenen examen els de Batxillerat?”. La majoria de coses es poden parlar de manera més o menys civilitzada, però hi ha un tema delicadíssim, mooooolt tabú, moooolt complicat, moooolt personal, que és el de la llengua. I, si fóssim un país mitjanament normalet, amb una noció de país sense cap mena de toxicitat, d’això se’n podria parlar o, simplement, ni passaria. 

2/11/2021

Avui toca una activitat sobre prejudicis lingüístics i discriminació. Són casos que analitzem a classe i que podrien formar part de la competència actitudinal i plurilingüe, o alguna cosa així. És un dia complicat perquè el professor d’Educació Física, en Pau, ha fet córrer força els alumnes, i alguns s’han marejat. La Louise, que duu tirants i aguanta bé la calor, no. El xiclet que mastega també li ofereix el sucre que cal per aguantar la jornada lectiva. Ara toca escoltar l’experiència d’una professora valenciana: 

— “…vaig triar la línia en valencià, tot i que hi havia professors que feien la matèria en castellà”.
— Com aquí —diu la Paula, amb cert passotisme. Com si ara la paia hagués descobert la sopa d’all.
— Ah sí? Per què ho dieu? —aviam què m’expliquen els meus peixaters de capçalera. 
— Sobretot a Ètica. El profe fa la classe en castellà. 
— Ah sí? —ja ho sabia.
— Sí, tota. I els exàmens també els podem fer en castellà —explica la Ruth, amb un filet de veu. 
— Ah sí? —això sí que no, veus.
— Sí, en anglès, castellà i català  —puntualitza la Paula. 
— I això per què?
— Perquè diu que si hi ha algú que acaba d’arribar i no sap cata…—la tallo.
— Però això ja ho sabem els profes, qui acaba d’arribar, i ja sabem quines coses hem de fer. És com l’Abdul, que va a l’aula d’acolliment i allà aprèn català. Oi, Abdul?
— Dimarts —respon, tot convençut. 
— Qui l’ha fet en anglès? Per curiositat. 
— … —no alça la mà ningú.
— I en castellà? 
— Jo! Jo! —prop de 6 alumnes.
— Jo l’he fet en català —respon en Hamza.
— Molt bé. Us animo a tots a fer-lo en català. Penseu que el castellà ja el domineu i si no practiqueu el català hi sortireu perdent.. Nosaltres us hem de garantir que, quan sortiu de l’ESO, el domineu. Ja sé que us resulta llaminer fer-ho en castellà, però heu de saber que hi sortireu perdent.
— Jo el vaig fer en castellà perquè l’explicació era en castellà i no sabia com es deien algunes paraules en català —afegeix la Maria.
— És normal —dic jo, resignada. 
— Jo el vaig fer en castellà perquè en català faig més faltes i no volia que em restés —ahà: fa l’examen en castellà una de les poques alumnes que parla català a casa.
— Però hauria de valorar l’esforç —dic jo, mig indignada. 
— Però no tots els profes pensen com tu —avui la Paula em vol convèncer. 
Profe, ¡dile al maricón de Toni que no me provoque! —en Toni seu a primera fila i guixa la llibreta mentre escolta els companys. Seu amb una cama sota el cul.
— Cristian! Què dius? Fes el favor —ja s’avorreix— Bé, ja sabeu la meva opinió. Penseu en vosaltres, si us plau —quina merda d’argument, gens atractiu.
¡¡¡Maricón!!! —s’aixeca de la cadira per poder projectar més bé la veu. 
— Per què dius que et provoca? Vols callar, que ni et mira?! 
Quiere que le mire el culo, se coloca bien y todo —no para d’assenyalar-li el cul insistentment, assenyalant l’evidència.
— I el té bonic o què? —que malament que porta que li agradin els nois.
Si la profe te dice que te calles, te callas, bocachancla!—crida la Louise mentre s’incorpora a la cadira i mou el braç amb tanta força que planxaria  qui enganxés. 
— Louise, el-xi-clet —s’aixeca amb cara de fàstic i l’encistella a la paperera mentre pica l’ullet al guapet de classe. Tornem al tema—. Això de la llengua és com els mòbils, que si tots seguim les mateixes normes, és més fàcil. 
La Jessica nos deja hacer lo que nos da la gana  —deixa anar la Fatima.
— No sé què dius.
Es la diosa. La puta ama  —com si sentís ploure.
— Fatima, continuem amb la classe, va.
— Ens deixa fer servir el mòbil quan acabem els exercicis —ara sí que canvia de llengua.
— I teniu el seu Instagram o què? —aviam si noten el sarcasme.
¡Claro! Osea, clar. Pero solo la tengo por peloteo. Toni, apunta a la libreta que et dic el meu Insta —qui el va fotre, al Cristian. En Toni alça el cap quan sent el seu nom, però ha desconnectat fa estona.
Que no queremos spam, coño —la Louise fot un cop de puny a la taula.

Ara que tinc una estona lliure, torno al departament. Allà hi ha en Josep, el cap. Està endreçant piles de papers del curs passat que reposen sobre la taula. A terra hi té carpetes de cartró buides. També hi ha fundes de plàstic gastades, mig escampades per tot arreu perquè la finestra és oberta i hi ha corrent d’aire. És una oportunitat per parlar-li sobre la matèria d’Ètica, encara que soc conscient que hauria de ser més estratega. 

— Josep, podem parlar d’una cosa que ha passat a classe?
¡Claro! Explica’m, dona. Què ha passat? —no em mira, està ajupit agafant fulls. Té la camisa tota suada.
— Doncs que els alumnes m’han dit que el professor d’ètica fa les classes en castellà i els exàmens els poden fer en català, castellà o anglès.
— I ara, dona! —continua apilant fulls. Ara li cau una pila de llibres de lectura. Fa calor.
— Que sí, que m’ho han dit.
— Bé, tu ho has vist? —alça el cap, em fita i, just quan acaba de parlar, s’aparta el serrell de la cara amb una bufada.
— Sí, algun cop l’he sentit fer la classe en castellà pel passadís.
— Ai, això és molt greu —deixa anar una pila de fulls. S’escampen per la taula—. Què dic molt greu: gravíssim. Parlaré amb la seva cap de departament  —sembla que se’n va cap a la porta.
— Però que no hi vas parlar? 
— Sí… bé. Ho tornaré a fer —es grata la closca. Torna enrere —. Mira, millor: fes-ho tu. 
— Però jo no soc ningú, tu ets el cap. Parlareu de tu a tu, és diferent. De fet, s’hauria de dir al claustre.
— Al claustre no, dona, què en trauràs? Potser algú es molesta. Claro y en botella: ja fotrà el camp.
— Com? — no puc obrir més els ulls, aquesta no me l’esperava.
— Que potser l’any que ve no torna, no cal patir —plega els fulls de la taula. Em mira, dona per acabada la conversa i espera que hi estigui d’acord.
— Si decideixes això, tu manes. Vaig al lavabo.

9/11/2021

Ha passat una setmana d’ençà que la classe em va explicar que feien Ètica en castellà. Crec que és hora de proposar alguna alternativa per augmentar l’ús del català. Des del passadís, a la llunyania, veig la Jessica davant de la porta de 1r. 

— Ei, Jessica. Els tenies tu, ara?
— Norma! Sí… avui estaven una mica neguitosos, saps? —té aquell deix amb la A, mig afectat.
— Per què? —s’acosta: crec que em vol confessar un secret. O vol que la senti bé, perquè al passadís hi ha una cridòria que fa por.
— Xates! —se sent una veu aguda a la meva esquena. Em fa botar. És la Carla, que a aquesta hora ja es deu haver pres 4 cafès.
— Bon dia, Carla —saludem, més o menys alhora, la Jessica i jo.
— No res, només saludava. Avui només he dormit 5 hores i no estic gaire activa —sort d’això.
— Els nens? —demano.
— I ara! A les onze ja dormien! Estava corregint i sentia un podcast sobre el Barça i, en fi, quin goig. Us deixo que tinc examen! —se’n va corrents, com va sempre. 
— Què deies? —torno a la conversa. Mentre m’ho explica se sent un mandril de la Carla a un alumne que porta la samarreta del Madrid. 
— No res, Norma, que aquesta setmana tenen tres exàmens. Ja saps què en penso, jo, dels exàmens, i estan molt neguitosos. Hem fet ioga mitja horeta…
— No heu fet classe, llavors?
— Oi tant, abans hem fet una bona batucada al pati —me n’he d’anar o em pixaré de riure davant d’ella. 
— Entro, que hem perdut 5 minuts.
— Ai nena, a tu també t’aniria bé fer relaxació. 
— Segur… —entro a classe i els alumnes seuen. Alguns seuen mig incorporats a la taula i els miro malament. S’asseuen bé. Passo llista i fem classe.

Quan han passat deu minuts, amb la classe presentada i tots més o menys atents, disparo:

— Bé, arran de l’exercici de l’altre dia sobre prejudicis… Què us sembla si mirem de fer un repte?
— Què vols dir? A mi se’m donen molt bé, els reptes. I els sudokus —salta en Lie.
— El repte de parlar exclusivament català a la matèria de català. Tres hores a la setmana que només parlareu català. 
— Alaaaaaaaaa… L’any passat no ens demanaven tanta cosa! —diu amb un atac de sinceritat en Marc, mig suplicant, mig estirat sobre la taula. 
— L’any passat feies primària, Marc —me’l miro amb mala cara, perquè no es queixi més. Continuo amb la proposta.
— No només amb mi, sinó entre vosaltres també.
— Què???? —ara tots es miren sorpresos. La Louise obre tant la boca que li cau el xiclet a terra. Els de primera fila miren enrere, els de darrere miren endavant, els del costat, al centre. L’única que desentona és la Ruth, amb l’esquena ben recta i amb les mans plegadetes damunt la taula, rígida com un pal. 
— Sí!! I ara pactarem els premis, si us interessa. Per exemple, si durant una setmana TOTS us adreceu a mi en català, directament, sense que us ho hagi de demanar, veurem una pel·lícula.
— Què???? —“pel·lícula” és la paraula màgica.
— Sí. I encara us diré més: anirem augmentant els reptes i els premis. Si aconseguiu durant dos mesos seguits parlar català entre vosaltres a la matèria de català i amb mi, tots aprovareu la matèria. 
— Què???? —encara fan els ulls més grossos, i els més trapelles comencen a picar amb les mans a taula, per fer gresca. Me’ls miro i s’aturen en sec. 
— I ara la diré encara més grossa: si sou capaços, a més dels dos mesos, de fer-ho també a altres matèries i en tinc proves (passo per allà, m’ho diu el professor després…), tota la classe tindrà un assoliment excel·lent —m’he emocionat. La casa per la finestra! Si aconsegueixo això me’n vaig de festa amb la Jessi
— Profe, demanes un impossible —bany de realitat de la Paula. 
— Són exemples. Pactem les condicions i anem fent.
— Però profe, la pel·lícula serà també en català? —em demana el Marc, incrèdul, com si no hagués sentit res més després d’això.  

En algunes situacions la inventiva i la promoció de certs hàbits paguen més la pena que obviar la realitat i deixar de picar ferro fred. 

L’institut Jacint Verdaguer és un institut fictici que parteix d’experiències reals als instituts de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Així doncs, els professors i els alumnes són una barreja de professors i alumnes reals, amb noms inventats. Qualsevol coincidència que trobeu amb la vostra petita realitat, celebreu-la. O no.

L'Europeu manté la seva aposta de fer articles i continguts de tota mena que facin +normal i +prestigiosa la llengua catalana. Necessitem, però, la vostra ajuda per continuar creixent!