Un professor fa 37,5 hores de jornada laboral, de les quals 19h són lectives. La resta d’hores les dedica a reunions dins de les hores de permanència al centre, a reunions fora de l’horari de centre, a preparar material, a fer tutories individuals, reunions amb les famílies, formació reglada i un llarg etcètera. Les reunions amb pares són un clàssic insalvable que, com la Santa Espina, s’han de fer tant si es vol com si no es vol. Si ets una persona com jo, que s’enginya totes les excuses possibles per no haver de trucar mai a ningú, trucar als pares és un sacrifici que et permet dir que t’has ben guanyat el jornal. Citar-los i semblar un professional que ho té tot sota control és de categoria suprema i es mereix un bon bany amb aigua bullint quan arribes a casa (si tens banyera i el sentiment de culpa sobre el malbaratament de recursos t’ho permet). Quan la reunió es fa amb els alumnes d’aula d’acolliment (AA), el mèrit és superior perquè, més que una reunió, es tracta d’una simfonia que demana una bona orquestració: el tutor d’AA, el psicopedagog, el tutor de l’aula ordinària, els familiars, l’intèrpret…  

21/10/2020

11:03h

Avui toca reunió amb els pares de l’Abdul, un alumne de la meva tutoria. L’Abdul prové de Bangladesh. Enguany és el segon curs que fa a Catalunya. Per tant, pot anar unes hores a l’AA. Són unes hores que es fan fora de l’aula ordinària en què els nouvinguts aprenen català des d’un vessant més comunicatiu. Resulta que no el veig gaire perquè surt a les hores de català. De fet, només el veig a l’hora setmanal de tutoria. És per això que a la reunió hi assistirà també la tutora d’AA, la María Antonia. La farem a les 11:30h, i l’intèrpret vindrà deu minuts abans de començar. Ja són les onze i encara no he vist ni la tutora d’AA ni la psicopedagoga. Però em trobo la Carla, una professora que treballa al meu departament i que gestiona les sol·licituds de traducció.

— Xata, has vist el correu d’aquest matí? —ve tota esperitada des de l’altra punta del corredor. Cada cop que els talons piquen a terra els cabells li voleien a l’aire. Porta el llibre de text i el quadern de notes abraçats contra el pit amb el braç, mentre que amb l’altra mà aguanta el cafè. 
— Eh, tu, què hi fas, al passadís, tot sol? On et penses que vas? —etziba a un alumne que segurament anava al lavabo.
— Jo… soc… soc de primer i anava a la sala de guàrdia a demanar guix —respon tot tímid, i encongint cada cop més el cos a mesura que parla. 
—Va, tant se val. Ràpid —el despatxa—. Escolta’m, vindrà la intèrpret de bengalí d’aquí 20 minuts, tot correcte? I la María Antonia? On penseu fer la reunió? —fa les pauses justes per no entrebancar-se.
— El correu no l’he vist, la reunió la farem…
— Nen, vas veure el partit del Barça, ahir? Quina pallissa! Visca el Barça! —atura el professor que anava qui sap on. Com que no té les mans lliures, el vol aturar a crits i el fita amb la mirada.
— … a la saleta d’infermeria —jo havia d’acabar la frase.
— Perfecte, Norma. Has vist que no m’ha respost, el perico? —caram, m’escoltava.
— La María Antonia no sé on és, ara miraré el seu horari per veure què li tocava i aviam si la podem trobar abans que arribi l’intèrpret —aprofito per dir-ho tot abans que vingui una mosca i interrompi un altre cop la conversa. 
— Molt bé. Recorda d’anotar a quina hora comenceu i a quina hora acabeu per omplir el formulari de pagament de l’intèrpret. Que aquests serveis no ens els regalen! 
— Sí, cap problema. Gràcies.

11:13h

Ràpid, cal trobar la resta de professors. L’horari de la María Antonia indica que ara té una hora lliure. Té tot el sentit del món: per alguna cosa la reunió és a aquesta hora. Suposo que en algun moment apareixerà, però és un quart de dotze i l’intèrpret arribarà d’aquí cinc minuts. Per sort, de lluny, veig la Teresa. És una de les psicopedagogues del centre, i qui s’encarrega d’elaborar els plans individualitzats dels alumnes. 

— Teresa, que bé que et trobo. Ens veiem ara a la reunió, oi? La mare ve a dos quarts i l’intèrpret d’aquí cinc minuts. 
— D’acord. I la María Antonia? 
— Això et volia comentar. No ho sé. Ella ja sap que fem la reunió a infermeria. Per tant, espera-la allà i jo vaig a cercar l’intèrpret a consergeria. Pugem i l’anem situant.
— Perfecte. 

11:16h

Tic-tac. Vaig cap a consergeria i veig una noia que s’espera asseguda al banc que hi ha a l’entrada. L’intèrpret deu ser ella, perquè no sembla cap estudiant i va arreglada. A més, mira l’horitzó amb les mans entre les cames. Porta una bossa de mà de roba. 

— Bon dia. Que ets la intèrpret de bengalí?
Buenos días, sí —uf, comencem malament. I em mira estranya. Però anem per feina, que no hi ha temps. 
— Perfecte. Jo soc la tutora de l’Abdul. Mira, només vindrà la mare perquè el pare treballa. La…
Perdona, me puedes hablar en español? —no me’n sé avenir. Quin nus a l’estómac. Quant fa que no parlo castellà? No és ni per fotre-la, que tocaria, és que no té cap més alternativa. Bé… li he de dir alguna cosa. 
— No. O sigui, no m’entens? —el cor em va a mil. Qui m’ha manat a mi de rebre-la?
Entiendo bastante, pero no lo sé hablar. —bé, puc salvar els mobles.
— D’acord. Jo no parlo castellà. Tinc una companya de feina que el parla i que ens farà de traductora si no ens entenem —és una manera elegant de dir que no podré evitar que li parlin en castellà. Pur surrealisme. 
Pero… 
— Anem a dalt, que et presentaré la psicopedagoga —ho dic a poc a poc, conscient que cada paraula que allarga l’oració pot determinar que entengui o no el que li dic. Assenyalo cap amunt perquè crec que no m’ha entès. 

11:25h

Tardíssim. Anem al pis de dalt, on hi ha infermeria. Entrem i la Teresa i la María Antonia estan assegudes a la taula, totes dues ben separades però al mateix costat. La mare arribarà en qualsevol moment. Cal situar la intèrpret.

— Bon dia, ja ha arribat la intèrpret. María Antonia, que bé que hi siguis, no et trobàvem.
— És que estic una mica malita i me n’he anat a fer un cafelito a la cantina —veig que hi ha una crossa al costat de la taula. Aixeca el cap perquè les ulleres, que porta gairebé per sota el nas, m’enfoquin i em pugui veure bé. 
— No passa res —diu la Teresa—, com et dius? —adreçant-se a la intèrpret. 
Me llamo Salma. Voy a hablar en español porque no sé catalán. 
— Ai, chica. Ningún problema. ¡Somos bilingües y no pasa nada! —deixa anar la María Antonia. 
— Sí, però ja n’hem parlat abans i entén el català, així que nosaltres podem parlar en català —crec que, ara mateix, m’odia. No em miris més, renoi—. Vaig a cercar la mare de l’Abdul, que ja deu haver arribat… 

11:30h

No hi ha ningú. No entenc com és que no ha vingut. Tot anava bé, no hi havia cap indici que ens fes sospitar que no vindria. És cert que no ens agafava el telèfon quan la trucàvem del centre, però quan la vaig trucar amb número ocult sí que vam poder  acordar un dia de reunió. Com pot ser? Torno a infermeria.

— La mare de l’Abdul no hi és. Què fem?
— Com pot ser, això? Agafem l’Abdul i que ens digui què ha passat. Saps on és? —em demana, la Teresa. 
— Sí, a Educació Física —m’empasso saliva. Significa anar fins a la pista i arrossegar-lo, suat i brut, fins aquí. 

11:42h

Entro amb l’Abdul a infermeria. Se’l veu una mica descol·locat perquè E.F. li agrada molt. Efectivament, fa una pudor que tombaria un elefant i amb un uniforme a joc, és a dir, xop de suor. El deixo palplantat a la sala; aviat els lleons se’l menjaran a preguntes. Començo jo.

— Abdul, i la mare? —dic, mig esbufegant.
— La mare a casa.
— Per què? —diu la Teresa, estupefacta. 
— Perquè… la mare… —no sap com dir-ho— no sap institut —la María Antonia, que movia el cap de costat a costat entretinguda mentre dibuixava cabretes o núvols al full en blanc, ha alçat de cop la vista, com si hagués tingut una revelació. 
Oye, si la mare no ve, me voy a hacer otro cafelito. Abdul, hijo, la mare!! Per què no ve?
— A casa —hi torna i arronsa les espatlles. 
Si queréis hablo yo con él en bangla —diu la Salma, oferint-se a fer la feina per la qual cobrarà. S’obre la porta de bat a bat: és la Carla. 
— Neeeeeeeeeeenes! Com va la reunió? Oh, l’Abdul també? Tu deus ser la mare, oi? Encantada, soc la Carla —quina energia, redéu.
No, no. Yo soy la intérprete.
— Oh, i la mare? —desconcertada, obre els ulls com si fossin dues taronges enormes i ens mira a totes. 
— Això estàvem aclarint. No ha vingut —m’empasso saliva un altre cop. 
— Doncs això no pot ser. No pot ser, m’entens? Mira’m bé, Abdul, vés a casa i torna a l’institut amb la mare. M’has entès? —se’l posa davant amb una mà, mentre amb l’altra continua aguantant un altre cafè —No, nenes? Què en penseu? Tu tranquil·la, que tota aquesta estona la cobraràs, eh? —ara mira la intèrpret.
— Truqueu a la mare, els dos —intèrpret i Abdul—, i feu-li saber que ara aniràs a casa.
— Jo… si em permeteu… —la María Antonia agafa la crossa.
— Sí, el cafè —acaba la frase la Teresa.

12:30h

S’obre la porta d’infermeria i entra l’Abdul acompanyat de la Farzana, sa mare. Va vestida amb la roba tradicional de Bangladesh, molt acolorida, i amb un mocador al cap. Per fi. Ens fa saber, a partir de la intèrpret, que no sabia com arribar a l’institut. Per tant, tot aclarit. L’Abdul se’n va a classe.

— L’Abdul podria fer alguna activitat extraescolar per tal de poder conèixer més nois de la seva edat amb interessos semblants. Ara, amb la covid, és delicat, però és una cosa que cal tenir en compte i fer-la quan sigui possible. Li agrada el bàsquet. Econòmicament, us ho podeu permetre? —miro la Salma perquè l’hi tradueixi. Totes dues en parlen en bengalí.
Dice que sí, que ahora el padre trabaja. 
Pregúntale, Salma, cuánto tiempo pasa Abdul delante del móvil—diu la Teresa. Ja ha canviat de llengua.  
Dice que 5 horas más o menos. A veces más —en parlem. Són massa hores.

12:45h

— De què treballeu, a casa? —canvia de tema i torna a canviar de llengua. Deu notar la meva energia negativa. 
Dice que padre trabaja en restaurante y ella nada. 
Pobrecita, por eso no sabe la lengua, todo el día en casa —colló, i jo que em pensava que estava entretinguda amb els dibuixets i que no badaria boca. Tot i que, pel que diu, ja hi podria tenir un morrió.

Entra un alumne demanant per la Teresa. És l’hora del canvi de classe i alguns alumnes aprofiten per clissar-la i fer-li confessions. També cal avisar algú de guàrdia perquè ens substitueixi mentre acabem la reunió. 

Teresa
Hombre, ¿Qué me cuentas? —un altre canvi de llengua. 

No ens despistem, però.

— Quina llengua, María Antonia? —aviam què diu. 
El castellano. El català també, eh? Però que no sàpiga ni castellà… —és un crim, naturalment. La llengua més universal del món.
— Digues-li, Salma, que pot anar al Consorci Normalització Lingüística de la ciutat. És un espai on ensenyen català. Ja sé que en aquesta zona no se’n parla gaire, però és una llengua romànica molt pròxima al castellà i així, si aprèn català, de seguida aprendrà castellà —em mira amb desconcert i no diu res perquè, simplement, no m’ha entès. La sociolingüística no es pot treballar d’aquesta manera, a pèl. Hi torno:
—Salma, pot aprendre català en un edifici de la ciutat, de franc, gratuït. Espera, que li dic l’adreça, el carrer —agafo l’ordinador i la cerco en un moment. Ja la tinc. L’anoto en un full i l’hi lliuro.
¡Ah, al lado de mi casa! —amolla la Salma. 

13h

Com podeu veure, són mons paral·lels que caminen sense tocar-se mai. La ciutat és un espai ombrívol per alguns col·lectius que no saben interpretar l’espai on viuen. Hi ha gent que no se n’adona que, per a una gran quantitat de conciutadans, només queden assolellats, interpretables, aquells racons grotescos que encaixen molt bé amb el discurs oficial que venen a qualsevol quiosquet de records a la Rambla de Barcelona. 

L’institut Jacint Verdaguer és un institut fictici que parteix d’experiències reals als instituts de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Així doncs, els professors i els alumnes són una barreja de professors i alumnes reals, amb noms inventats. Qualsevol coincidència que trobeu amb la vostra petita realitat, celebreu-la. O no.