La sala de guàrdia és la sala dels retrobaments incòmodes o no volguts. És l’espai on coincideixes amb la resta de professors i alumnes. Quan ets al Departament o a una altra banda, defugir-los és més fàcil. En aquesta sala no. Impossible. Si tenies una conversa pendent i el dia està tranquil, l’has espifiat. Sempre pots fer servir l’excusa que estàs corregint i que tens molta pressa i molts fronts oberts, però llavors també has de seguir amb la coartada i no embadalir-te amb les mosques i els pensaments. És l’espai multifuncional: on arriben els castigats i els has d’entaforar a algun lloc, on són enviats els malalts o lesionats per causes diverses i has de trucar a casa, on t’assalten els hipocondríacs més originals i has de parlar amb ells o oferir-los algun dolcet perquè no desitgen res més que interactuar amb algú que els faci un xic de cas… 

05/10/2020

Abans, però, toca classe. Va de menjar. Si les correspondències ens informen de fets històrics, les receptes també ens transporten a viatges comercials, intercanvi de llengües i llegat històric. 
— Quins plats us agraden més? —per trencar el gel, tot i que encara no toca pati i ens farem dentetes.
— Els macarrons! —diu un alumne. A favor.
— L’arròs tres delícies! —amolla, en Lie, per fer grotesc el tòpic.
— La pizza! —a favor.
— El putxero —caram, alguna cosa arrelada. Més enllà del menú infantil i de la carta de franquícies globalistes. 
— Ah, molt bo.
— Saps què és? —incrèdula. 
— És clar, com un brou amb arròs i cigrons i més cosetes que es fa al País Valencià. Que tens els pares valencians?
— Sí, la família és de prop d’Alacant.
— Ah, molt rebé. Jo visc amb valencianes, també —em fa certa il·lusió destacar-ho—. Coneixeu la sèrie de Merlí? 
— No!
— La Coralina? La que mor al lavabo? —m’enredo.
— No!
— La xocolateria “Valor”? Bé, és igual —massa referents. 
La venden en el Lidl?
— Què dius?
— Que si la venen al Lidl.
— Ai, no ho sé. És igual —ja m’he enredat, coi, deixo el tema. Se’m desperta l’instint detectivesc i em dic que he d’investigar sobre l’Àngela. 

Arribo a la sala de guàrdia. Està tranquil·la. Només hi ha una substitució i hi va una professora de la mateixa matèria a fer-la. Em trobo la tutora de l’altre grup de català que tinc:
— Escolta, acabo de confirmar que l’Àngela té família valenciana. Que en coneixes els pares?
— Ai, sí, els vaig conèixer en una reunió i el pare era valencià-valencià. Es notava per l’accent, quan parlava.
— Hehe, molt bé. I quant fa que…
— Saps, no m’agrada com parlen, m’agrada més el català d’aquí —m’ho diu, com a petita confessió divertida, tot i que no n’és. 
— Ah, però això són prejudicis que tenim, home. Això és perquè no hi estem acostumats.
— Nye… potser sí. Però no és tan fi —no l’he convençut. 
Anita. Los alumnos del C me sacan de quicio —apareix del no-res la d’anglès, que només parla “llengües internacionals”. 
— Hola, Josefa. Estan un poco graciosillos esta semana, sí…
Bueno, os dejo que os he cortado —la miro. Amb això n’hi ha prou, no espera resposta.

Però no podem continuar la conversa, ara ens interromp un alumne de la meva tutoria: el Cristian. D’aquells alumnes sense filtres i farcits de plans individualitzats que miren de fer les matèries passadores, enganxat al mòbil i amb un auricular boi boi incrustat a l’orella que no saps si emet Elton John o ABBA. Esvelt i amb granets, ros i amb un llavi llis que delata una herència complicada. 
A ti te estaba yo buscando —deixa anar amb cantarella d’enxandallat mentre imita amb les mans un moviment de ball flamenc. 
— Cristian, què hi fas, aquí?
Oye, qué desaboría
— Que què? En català o no parlarem. Què vols? Has d’anar a classe.
Ah tanto catalán tanto catalán. Me ha dit la Louise que no quiere hacer la presentación de la receta. Yo ya le he comentao que lo tenemo’ que hace’, pero ná. La he dicho que ya hemo’ supendio y está cojonera, ahora no me habla. 
— Cristian! Cagom Satanàs Cor Petit! 
Pero qué dice’ corpetí corpetí. 
— Cristian, fes el favor de no contestar —intervé l’Anna, la profe de naturals amb qui parlava.
Cállate, ¡bruja! —se’n va, el pillastre consumat, corrent amb el pet al cul. 
— Cristian! 
— Hi vaig jo —s’hi ofereix un altre professor. 
— Sempre em diu bruixa. És terrible. 
— I a mi com em diu? 
— La catalana —s’incomoda.
— Haha… perquè dec ser l’única que li manté el català —cap sorpresa.
— No, dona. Jo sempre parlo català, també. 
— Que bé. De vegades no ens n’adonem, que canviem de llengua. És una reflexió en veu alta i prou. 
— Ja no sé de què parlàvem. Vaig a trucar a una família que l’alumne falta molt i no justifica les faltes.

Se sent, de fons: 
— Bon dia! Le llamo del Jacint Verdaguer. Soy la tutora de María. Quería hablar…

El conflicte és latent i constant, i quan les bases no són clares tens dos fronts oberts: alumnes i companys de feina. La paciència i la pedagogia són dues acompanyants irrenunciables si algú vol sobreviure-hi.

L’institut Jacint Verdaguer és un institut fictici que parteix d’experiències reals als instituts de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Així doncs, els professors i els alumnes són una barreja de professors i alumnes reals, amb noms inventats. Qualsevol coincidència que trobeu amb la vostra petita realitat, celebreu-la. O no.

L'Europeu manté la seva aposta de fer articles i continguts de tota mena que facin +normal i +prestigiosa la llengua catalana. Necessitem, però, la vostra ajuda per continuar creixent!