Sigueu benvinguts, un altre cop, al Jacint Verdaguer. Per si no ho sabíeu, les primeres sessions sempre serveixen per conèixer els alumnes. A la matèria de català ens pot interessar especialment el recorregut lingüístic que han fet i saber quina relació tenen amb la llengua: qui la parla a casa, qui la parla a escola, qui no la parla enlloc… aquesta fase preliminar de l’aula, boi radiogràfica, ajuda a veure què caldria potenciar amb el grup. La veritat, però, és que l’entorn plurilingüe amb què tants teòrics malintencionats s’omplen la boca, només apareix si furguem en el passat familiar, que de vegades sura amb el nom de l’alumne -la petita capa d’identitat que en resta.

21/09/2020

Bon dia! L’institut comença amb un soroll estrident al passadís que ni les màscares no poden evitar. Entro a l’aula amb el paper, l’esprai desinfectant, el gel hidroalcohòlic, l’esborrador personal, els retoladors, el quadern, l’estoig i l’ampolla d’aigua. Comença la classe i toca analitzar l’estat de la qüestió:
— Qui de vosaltres parla castellà a casa? Que aixequi la mà.
— Jo!! Jo!! —responen eufòrics, brandant els bolígrafs.
— Vaaaa, no cal cridar, no som al mercat… Molt bé, i qui parla català?
— … —no l’alça ningú. Alguns mig contrariats, alguns mig expectants. Sembla que ningú no dirà res. Ara toca pensar si demano per l’àrab o demano per altres llengües en general.
Bueno, yo valenciano. Pero no es lo mismo —deixa anar l’alumna que crec que es diu Àngela. Serà fàcil de recordar perquè xerra moltíssim.
— Com? Què dius?
— És veritat. Jo a casa parle valencià.
— Xe, molt bé. Català del sud. Jo tampoc parlo com els barcelonins.
— Tu tens el català exemplar —diu en Hamza, fent-me la gara-gara.
— No és això. És una manera més de parlar-lo.

Entra d’imprevist un membre de direcció, que segurament deu voler informar d’alguna cosa:
— Norma, puc dir una cosa al grup?
— Sí —ho farà igualment.
Chicos, recordad que el patio termina a menos veinte y que no suena el timbre. Gràcies, —ara s’adreça a mi— Norma.

Els referents culturals són també molt importants. Tornem al tema:
— Va, i quina música us agrada?
El Morad —diu, amb accent xoni, la Louise.
— Ja sé qui és —em sona vagament, però som-hi.
Escuchas el Morad? —s’incorpora, es col·loca bé, i s’aparta els cabells de la cara, que s’enreden encara més amb els cercolets daurats que porta.
— De vegades —mentida podrida, però qui sigui ja em perdonarà—. Per què t’agrada?
Porque es un moro que canta canciones sobre la policía y los abusos.
— Molt bé, però ara en català.
Coño, profe. Ya me entiendes —s’indigna un moment—. Bueno, me caes bien.
— Va…
— És marroquí i canta sobre la policia—respira.
— Molt bé. Farem una tasca de música més endavant.
Del Morad?
— Més aviat de música en català.
Musica en catalán, qué asco —amolla la Fatima. La resta calla, es tensa. Faig els ulls grossos.
— No ens avancem. Ja en parlarem quan toqui!

24/09/2020

Avui continuem amb la unitat del gènere epistolar i de les correspondències. Hi ha un component estructural, però també històric. Aviam quina informació en podem extreure:
— Mireu quina carta que va escriure la Carme als Reis d’Orient, el 1940. En quina llengua està escrita?
En castellano, profe. Como tiene que ser —la Fatima, per variar.
— Sabeu qui és Franco?
— Sí —responen, més o menys, tots. Se sent algun viva España de fons.
— Era un dictador que va manar a partir del 1940 fins el 75. Sabíeu que estava prohibit parlar català? Fixeu-vos que al text no hi ha un domini clar del castellà, diu trenas i no trenzas —em miren i no acabo de saber si m’explico prou bé. Canvio de tema.
— Quines joguines demanaven, en aquella època?
Duros de chocolate, mitges…
— Creieu que tenien gaires diners?
— Noooo.
— Què demaneu, ara, als Reis?
— Jo, jo, profe!!! Una consola, vambes, jocs de taula… —comença a comptar mentre mira cap amunt, amb els dits. El tallen.
— Altaveus de música, per sentir música al carrer! —es trepitgen l’un a l’altre.
— Ma mare va demanar una jaqueta nova, però al final li van portar unes sabatilles. Va estar tot el dia enfadada —riu sola, la Paula.
— Ja veig que he tocat EL tema. Però va, centrem-nos. Tornem-la a llegir.
Profe, no se entiende. Escribe muy mal el castellano.
— Què?
— Que escriu molt malament —quina mandra, tu.
— Però és una nena, quants anys devia tenir? Potser set. I, a més, ella no sentia mai castellà ni el parlava —sembla que parli xinès, alguns em miren encuriosits i alguns indignats. Al final, la Paula, ho deixa anar, incrèdula, com si li aixequés la camisa:
— IMPOSSIBLE.

L’institut Jacint Verdaguer és un institut fictici que parteix d’experiències reals als instituts de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Així doncs, els professors i els alumnes són una barreja de professors i alumnes reals, amb noms inventats. Qualsevol coincidència que trobeu amb la vostra petita realitat, celebreu-la. O no.
El cantant Morad, però, no és fruit de cap enginy i el podeu trobar amb una simple cerca. Feu-ho, no us en penedireu. O sí.

L'Europeu manté la seva aposta de fer articles i continguts de tota mena que facin +normal i +prestigiosa la llengua catalana. Necessitem, però, la vostra ajuda per continuar creixent!