La classe de la qual us parlaré podria ser qualsevol de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb alumnes d’ESO que tenen entre dotze i setze anys. Alumnes amb les hormones i la ràbia a flor de pell. Alumnes que no tenen de referent ni la televisió ni TV3 i, si en tenen, és Telecinco. O, concretament, Sálvame. I això es nota perquè la forma de relacionar-se és la mateixa: “que te calles, zorra!” (alçant-se de la cadira i fent un gest d’assenyalament públic).
L’ecosistema tropical que trobem dins d’aquestes quatre parets (i una persiana que cau a trossos) s’equilibra amb uns guardians també tropicals: professors que no fugen de tòpics ni de desequilibris; que fan, si és que això és possible, encara més grotesc el quadre. Podria ser una partida de Jumanji, i qui guanya no és la família Parrish, sinó el microecosistema caòtic. Però ningú no gosa dir-ho. I ara sí, sense més dilacions… Benvinguts a l’institut Jacint Verdaguer!
02/09/2020
Avui és el primer dia d’institut, després d’unes vacances accidentades amb la pandèmia de la covid. Els primers dies i fins que vinguin els alumnes consisteixen en reunions burocràtiques, la preparació del curs i poca cosa més.
Se sent pels passadissos:
— Este año será duro con la maldita enfermedad…
— Ya lo sé, pero no podemos pensar así.
Hi intervinc:
— Ei, bon dia, sabeu on és en Josep?
— Sí, al Departament de català, crec —canvia de llengua.
— No lo tengo tan claro, eh, que hoy los departamentos tenían reunión —es manté.
— Bé, aviam si el trobo.
Un cop al Departament, me’l trobo:
— Ei, Josep. Espero que hagin anat bé les vacances. Em cal l’horari de la setmana.
— Sí, anem fent, a casa tots bé. Sanos y salvos! Hehe. Aquí el tens. Si tens algun dubte, ja ho saps. Tens una guàrdia de pati, ja t’explicaré com funciona.
— Ah, molt bé.
— Et volia comentar una cosa, tu que estàs més al dia amb la llengua i tota la pesca. Darrerament, ma filla, quan veu l’Aleix, comencen a parlar entre ells en castellà! I és de família catalanoparlant! No ho entenc, no sé què fer.
— Aix, és que ja t’ho vaig comentar, tot està molt fotut…
— Ja! Però; no ho entenc. I em preocupa.
— Sobretot, que no ens vegin canviar mai de llengua. És el primer pas. I parlar amb ells.
— Sí… en parlem més tard, si vols, que ara tens reunió de tutors.
— Colló, sí que em controles.
— Hombre!
La reunió de tutors s’ha fet llarga, però almenys m’han donat informació sobre la tutoria d’aquest curs. M’ha tocat un 1r d’ESO. Ja tinc la llista d’alumnes, en són 25: Paula, Ruth, Joan, Evelyn, Quim, David, Fatima, Lie, Louise, Marc, Kimberly, Max, Laia, Lucía, Yaiza, Hamza, Dylan Marshall… La directora ens fa la reunió per fer-nos el traspàs de primària i per resoldre dubtes:
— I l’horari de l’aula d’acollida? —se sent una veueta, després de col·locar-se bé les ulleres.
— Ai, no t’ho he dit, María Antonia; l’horari de l’’AA el tindràs més endavant, que és l’últim que es fa. I te’l donarà el Departament de català.
— Ah, muy bien —anota a la llibreta: “Pedir el horario a catalán”.
14/09/2020
Avui és el gran dia! Avui tornen els alumnes després d’aquest estiu tan estrany. Ja m’he après alguns noms. Això sempre fa simpàtic el primer dia. A darrera hora, toca català amb la meva tutoria. Fem uns jocs per conèixer-nos i després explico el funcionament de la matèria:
— Haureu de fer un diari d’aprenentatge…
— ¿Y qué es eso?
— Què dius, Fatima?
— No se qué es un diari de aprendizaje.
— Ai, que no t’entenc.
— QUE NO SE QUÉ ES UN DIARIO.
— És que no t’entenc. Què parles, castellà? No l’entenc.
— Ay, no me jodas —respon una altra, mig incrèdula.
— Ens pots explicar què és un diari d’aprenentatge?
— És clar, us reparteixo aquest full que ho explica molt bé. Ara el llegirem.
— I aquest full ha passat els protocols de la covid? —intervé en Lie, que acompanya la demanda amb el sorollet que fa el boli contra la taula.
— Els he imprès ara.
— I t’has posat gel, tu? —em mira fixament, per tibar encara més l’ambient.
— M’he banyat en gel. Per cert, això del català… us avaluo l’oral de classe.
— Joder, y tendré que traducir todo el rato? —no se’n sap avenir.
— Què dius?
— Nada.
— Què?
— No res, que és difícil.
— Oh, d’això es tracta!
L’institut Jacint Verdaguer és un institut fictici que parteix d’experiències reals als instituts de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Així doncs, els professors i els alumnes són una barreja de professors i alumnes reals, amb noms inventats. Qualsevol coincidència que trobeu amb la vostra petita realitat, celebreu-la. O no.
