La notícia que només un 46,8% dels professors parla sempre català als alumnes ens ha deixat bocabadats com a societat. Alguns ja ho sabíem, sobretot els qui treballem en el sofert món de la docència; alguns altres ho intuïen, perquè no és difícil que la realitat del carrer es traslladi directament als centres. Si més no, a aquells centres que no han reflexionat mai sobre els usos lingüístics dels professionals que hi treballen i on, per tant, “immersió lingüística” vol dir, ras i curt, “fes el que vulguis”.

La qüestió és que, si menys de la meitat dels professionals fa ús del català a l’aula, això vol dir que encara hi ha un percentatge més baix d’alumnes que el fan servir amb els professors. I és encara inferior si parlem d’un ús entre iguals. Podria dir, sense despentinar-me, que es tracta d’un ús anecdòtic. Perquè l’ús només es preserva si hi ha una majoria de catalanoparlants, i aquests casos cada cop són més reduïts.

Anem per feina, doncs: si la situació és aquesta calen solucions màgiques o imaginatives. Com a docent de llengua catalana, la preocupació perquè els alumnes parlin català -almenys- a classe és una preocupació innegociable. Aquesta preocupació no només l’haurien de tenir la majoria de docents de català, sinó que l’haurien de tenir tots els professionals dels centres educatius.

No ens sonarà estranya aquesta frase: “Els alumnes no em parlen en català. Sempre els he de dir que ‘si us plau, en català’”. Ni: “Oh, jo directament els dic que no els entenc!”. Us heu d’imaginar aquest “no t’entenc” com la frase més repetida durant la jornada laboral. Perquè, si vols que això funcioni, et cal ser persistent i no deixar-ne passar ni una. Us imagineu que cada interacció que teniu amb un alumne s’allarga el doble o el triple perquè li fas repetir el mateix que ha dit en castellà, però aquest cop en català?

La situació és aquesta:

Profe, puedo ir al baño?

一Què dius, Carla? No t’entenc.

Profe, el Rúben me ha pegado!

一Ui, no t’entenc!

I, seguidament, s’esbatussen i l’altra es pixa a sobre, mentre tu encara insisteixes que aquest “no t’entenc” és simple teatre i vols que canviïn de llengua, i no pas que t’ho repeteixin mil cops més en castellà perquè estàs sorda. Que detesti aquest mètode no vol dir que no l’hagi fet servir (i no el faci servir encara), però cal alguna cosa més.

Segur que qui fa molts anys que és professor té recursos per entomar aquest problema, però jo em trobava al quart any de docència i amb un cansament considerable de repetir, potser 15 cops o més per classe, “no t’entenc”. Baixar nota de la competència oral tampoc no donava fruits, perquè els alumnes no feien servir el castellà de manera conscient, sinó que era simplement la llengua que dominen i fan servir sempre, per la qual cosa veure menys nota a la competència oral no repercutia en l’ús espontani i quotidià de la llengua de classe.

El repte

Per tant, doncs, l’ús del català a classe calia treballar-lo com una tasca més de la matèria: pautada, amb criteris d’avaluació clars i, si podia ser, amb una pastanaga motivadora. L’alumne havia de prendre consciència de quin ús lingüístic feia a classe.

La consigna havia de ser clara: a classe (de català) s’ha de parlar català. Com que és una obvietat que costa molt de fer complir per una qüestió d’hàbits, vaig proposar recompenses per assolir el repte.

Allò que demanava als alumnes havia d’estar ben clar: calia diferenciar entre conversa pública i privada. Perquè una cosa és parlar a classe per a tots, com un debat, amb una aportació que interessi tothom, i una altra és parlar amb un company amb la finalitat de resoldre dubtes d’algun exercici o comentar alguna història. Després, cadascú com a docent pot demanar el que vulgui: conversa pública i/o privada. Però cal analitzar i tenir clars els usos de la llengua, que no són els mateixos.

Un cop establert quan es demana a l’alumne que es parli en català, cal establir com es durà a terme aquest seguiment.

La paraula detectora 

Aquest seguiment es pot fer amb una paraula detectora, una mica com una causa-efecte: cada cop que sent aquesta paraula, l’alumne entén que ha infringit les normes i que ha de tornar a parlar català. És a dir, és el “no t’entenc”, però més curt i més inequívoc, perquè ja s’ha pactat anteriorment que cada cop que senti aquesta paraula (dita pel professor o per un alumne) cal tornar al català.

Aquesta paraula cal que sigui descontextualitzada, que no es digui gaire al nostre àmbit. En el meu cas és préssec, però pot ser qualsevol altra cosa: flor, coixí, fanal, got, gespa, gerro… Ara bé, com en l’ensinistrament caní, com més curt sigui el nom, millor. No m’imagino dir a classe: aeroport, clorofil·la, prepotència!

Cada cop que a classe es diu la paraula establerta, vol dir que algú ha parlat castellà i que s’ha de tornar al català. Es fan conscients, per tant, de quants cops parlen castellà quan no toca i, fins i tot, en quins moments costa més de mantenir-se en català (l’última hora, la tutoria, el dia que es fa una activitat de grup, etc.). Si en una sessió no ha calgut dir la paraula, cal valorar-ho. Per exemple: es pot tenir un calendari d’aula on es farà una marca cada cop que s’hagi acabat una sessió sense necessitat de pronunciar-la. Cal que sigui una rutina fàcil, perquè s’ha de fer sempre; altrament, no tindrà sentit tant d’esforç.

Premis

Un cop s’aconsegueix allò que es va proposar cal una recompensa, i aquesta es pot vehicular de moltes maneres diferents. Cal ser intel·ligent i entendre quin és el públic: si és un 4t d’ESO (o fins i tot batxillerat), potser és més llaminer oferir alguna recompensa a la nota trimestral o final; si és un públic més infantil i/o juganer, potser us demanarà films, excursions, hores lliures, ús d’ordinador, etc. La qüestió és que sigui una cosa pactada: que motivi els alumnes i que, en tant que docent, puguis dur a terme. Si la demanda és anar a un parc d’atraccions o fer festa tot un dia de classe, cal entendre’n la inviabilitat per motius econòmics i logístics, respectivament.

També es pot oferir més d’un premi, i estaria bé que fos així, perquè d’aquesta manera els alumnes veuen que la proposta estrafolària es pot aconseguir: premi diari, premi setmanal, premi mensual, premi trimestral…

Tot això cal escriure-ho en una carta de compromís de grup, amb l’objectiu ben concret, amb les obligacions dels alumnes i del professor, i amb les recompenses pactades. I que signin, que això espanta molt i fa consciència. Hi haurà, possiblement, alguns alumnes que no vulguin signar. Cap problema: si hi ha recompensa, ell no en tindrà. I, dit i fet, tindreu la signatura de tothom.

Com s’aplica a l’aula

S’ha d’introduir com més aviat millor, perquè és un projecte pensat per a tot el curs. Si podeu implicar-hi més d’un company, encara millor, perquè augmenten les hores que parlen català i tot flueix de manera més òptima. Tot i així, és recomanable esperar unes setmanes i no plantejar el repte el dia de la presentació de la matèria: cal conèixer el grup i observar quines dinàmiques lingüístiques tenen. Sí que està bé, però, presentar la paraula detectora i començar a fer-la servir, per bé que sense recompenses ni pactes, encara. Sentir-la els acostumarà a relacionar-la amb l’esmentat “no t’entenc”.

Els aliats o els policies inesperats

Un cop apliques el sistema, t’adones que apareixen variables que no tenies previstes. Apareixen alumnes molt interessats amb el repte que exerceixen el rol de líder. Animen i fins i tot adopten, de vegades, el paper que pertocaria al docent. En una ocasió, un grup de 1r d’ESO estava a punt d’aconseguir el premi setmanal (4 dies consecutius). Quan vaig arribar a l’aula, un alumne em va demanar si podia adreçar-se a la classe: “Recordeu que, si avui no es diu préssec, aconseguirem la pel·lícula! Així que si us plau, parleu català, feu un esforç!”. Val a dir que no ho van aconseguir, però que la intenció era bona.

Això, per no parlar d’altres estudiants que, sense tanta vocació d’animadors esportius, van recordant als companys “xst, català” quan senten alguna conversa privada en castellà. És una mica la gràcia: quan parlen en privat en castellà, molt sovint no recorden que després han d’intervenir en català i no canvien. Alguns ja ho preveuen i vigilen les converses de segon terme. Inesperat, oi? Ves per on, s’inverteixen els rols: els policies són ells mateixos.

Les modificacions adaptades a cada grup

Així com hi ha grups que et demanen premis diferents, també hi ha grups que et demanen clàusules i modificacions a la carta de compromís. L’animador esportiu de fa una estona, que resulta que era el delegat, va demanar, abans de signar la carta, que tinguessin tres oportunitats per dir préssec sense que hi hagués cap penalització. El que fem, doncs, és que si s’equivoquen i parlen castellà, marco una ratlla a la pissarra. Quan tenen tres ratlles, la següent compta. Això serà així tot el primer trimestre. Al segon, només tindran dos intents, i al tercer trimestre, només un. L’educació, o és progressiva o no és.

El pacte ocult

La carta de compromís és com un contracte, i com que no som notaris ni advocats, la redacció no acaba d’abastar totes les variables. En aquests casos, ens ha de beneficiar com a docents. Per exemple, si tenim diferents premis, és important que no puguin ser acumulatius. O, si pacteu el visionat d’una pel·lícula, cal que no la triïn ells i sigui en castellà, sinó que la tria la facin a partir d’una selecció prèvia que hagueu fet vosaltres. Tot això no cal que aparegui al redactat, perquè llavors la carta tindria moltes pàgines i és segur que ens deixaríem alguna situació sense imaginar o concretar. Per tant, cal tenir present que, un cop es du a terme, hi haurà alguns buits que haurem d’omplir en aquell moment i que ens han de beneficiar. Això no vol dir, en cap cas, incomplir un pacte.

L’efecte bola de neu: qui s’enganxa a la Rodanxa

Un cop aplicat el sistema, he constatat que ha tingut una bona rebuda tant a les xarxes socials com al centre. Un piulaire, Jep Torné, també professor, em va comentar que havia aplicat aquest “mètode” a classe, amb una consigna encara més clara: cada setmana que es mantenien en català tenien un 0,10 més de la nota trimestral. Les variables són infinites. Ell havia observat que els catalanoparlants es convertien en els líders naturals i arrossegaven la resta.

Aquí en teniu les proves:

Jo, que l’aplico en un grup de reforç de 2n d’ESO, amb actituds molt infantils i amb un soroll d’ambient considerable, m’he trobat amb una regulació inesperada. En comptes de dir préssec tothora, com pressuposava, ells regulen, inconscientment, allò que diuen en veu alta, perquè saben que, en el moment que es despistin, passaran al castellà. Així doncs, s’han reduït les intervencions sense permís.

Pel que fa al centre, he observat que la resta de professors del mateix nivell són conscients que hi ha una paraula estranya, descontextualitzada, que apareix repetidament cada cop que algú parla castellà: els alumnes la repeteixen pel passadís, quan em veuen o poc abans que tinguem classe. Algun professor, fins i tot, s’ha fet seva la metodologia d’ús del català i també l’aplica. 

Heus aquí, doncs, el meu mètode, en fase experimental permanent. Potser no és més que un pedaç. Ara bé, no hi ha res com entendre l’escola com un espai d’immersió real i anar tots a l’uníson. Hi ha un llibret que en parla, titulat Estat nou? Escola nova! Propostes per salvar i estendre l’ús del català. Aquest volum reflexiona sobre com ha de ser una escola immersiva de debò, que és l’única solució per a garantir l’ús real i majoritari del català a l’escola.

L'Europeu manté la seva aposta de fer articles i continguts de tota mena que facin +normal i +prestigiosa la llengua catalana. Necessitem, però, la vostra ajuda per continuar creixent!