La independència de Catalunya és, malauradament, un objectiu molt complicat d’aconseguir avui dia. Llevat que s’opti per una insurrecció popular organitzada i que gaudeixi de suports internacionals estratègics, cosa difícil i encara no defensada per cap partit, l’alliberament nacional no serà res més que un somni bonic però inabastable. Això no vol dir que no s’hagi de treballar per aconseguir-la i forçar les situacions, però el cert és que la realitat és ben crua.
Estem ficats dins un entramat politicoeconòmic, la UE, que no afavorirà mai la secessió d’un territori que forma part d’un estat membre. Perquè, si no, després vindrien Còrsega, el Vèneto, Tirol del Nord, Baviera… i el trencaclosques d’estats europeus se n’aniria en orris, trinxat per l’efecte cadena. Una altra cosa ben diferent és que la UE pugui donar victòries judicials que evidenciïn una vulneració de drets polítics, però això no té a veure amb la independència.
I això no ho dic per menystenir la lluita per la llibertat del poble català, sinó més aviat per destacar la necessitat d’abordar qüestions troncals per a la supervivència de la nació catalana, així com altres afers econòmics, socials, culturals i de valors fonamentals. No és hora de tornar a teixir grans consensos en el si del catalanisme polític?
Des del meu punt de vista, d’ençà de l’eclosió del procés independentista fa deu anys, la preocupació per la llengua catalana ha passat a un segon pla i s’han fet diverses passes enrere en la seva protecció i promoció, subordinant-ho tot a l’èxit del procés. Tampoc podem negar una mena d’acomplexament en els partits independentistes que, sumat a un canvi de paradigma social i tecnològic, juntament amb les envestides habituals de l’Estat i l’atac de partits anticatalans com Ciutadans, ha provocat un retrocés de la llengua tan considerable que només un 36% dels catalans parlem l’idioma propi del país habitualment. Aquesta dada hauria de provocar una veritable alarma nacional, i ens hauria de fer reflexionar a tots plegats.
Perquè, no ens enganyem, l’actitud dels catalans envers la llengua és la clau per al seu futur. Hem de deixar de ser mesells i parlar en català, cantar en català, llegir en català, escriure en català, estimar en català i, al capdavall, viure en català, parafrasejant unes paraules que el poeta i escriptor mallorquí militant, Biel Mesquida, va pronunciar durant la recollida del premi Trajectòria de la Setmana del llibre en català.
Com sosté la lingüista especialitzada en llengües amenaçades, Carme Junyent, “si no ho volem, la llengua no ens la prendran”, més enllà de la independència o d’altres conjuntures futuribles. I això és rellevant, atès que la llengua és un fet consubstancial de la nació que s’hauria de tenir present, en paral·lel a la llibertat política o econòmica. Altrament, si es perd la llengua pròpia d’un poble, aquest és com un cos sense ànima, que ha perdut una part important de la identitat, de la seva riquesa i de la seva cosmovisió.
És per això que cal construir un gran consens sobre la llengua -pot ser molt útil el Pacte Nacional per la Llengua- però també sobre l’autogovern i l’autodeterminació. Què farà el PSC? Sospito que amagar el cap sota l’ala, tot i que se l’ha de pressionar perquè abandoni la seva deriva espanyolista per emular un partit supremacista i imperialista castellà com Ciutadans.
En tot cas, el consens ha de ser al carrer. Un carrer que, en part, ha estat enverinat amb el discurs lerrouxista i d’odi de Ciutadans, i que ha aconseguit dividir en algunes qüestions el poble català. Malgrat això, la pedagogia, la distensió i l’esperit constructiu poden fer que tots ens tornem a implicar a favor de la llengua de Catalunya.
Aconseguir que el català torni a ser la llengua principal del país dependrà principalment dels joves. Per aquest motiu, ens hem d’esmerçar a obtenir una transmissió intergeneracional del català positiva, també entre aquells amb pares castellanoparlants o altres llengües. Hem de treballar perquè el català pugui ser llengua habitual del lleure, com també de la informació i la punició, de la mineria i la joieria, de l’acudit i la seriositat, del pati i de l’aula, com també la comuna dels nouvinguts.
Si considerem que ens trobem en un moment en què calen grans consensos, hom pot enyorar lògicament el tarannà d’un espai hegemònic catalanista capaç de forjar-los amb grans majories com ho va ser la Convergència i Unió de Jordi Pujol. Catalunya va aconseguir tot el que té, i que ens volen arrabassar, en l’època del president Pujol: TV3 i Catalunya Ràdio, la immersió lingüística a les escoles, la normalització general del català en l’espai públic, el restabliment i progrés de l’autogovern amb l’adquisició de múltiples competències, la consecució d’una policia pròpia i principal per a tot Catalunya, la potenciació de la personalitat nacional catalana i l’orgull de formar-ne part, etc.
Va ser el temps de major prosperitat de la història recent del país. Per aquest motiu, hem de reivindicar aquest esperit catalanista de consens que va aconseguir tants avenços, però adaptat. És inapel·lable que la sentència del TC del 2010 contra l’Estatut va expulsar Catalunya de la dinàmica espanyola i que va enterrar definitivament el ‘peix al cove’, però ara ens cal recuperar l’esperit de consens. Negociar quan calgui, també en una taula, però també plantar-nos i desobeir quan sigui el moment.
Estiguem atents a la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística: poden dictar disbarats com quotes de castellà a les aules. Si això passés, hauríem de consensuar la desobediència sense embuts. Hem de fer front amb totes les eines a l’abast, sent-ne la gent i la seva capacitat de mobilització la principal, per tal de defensar-nos amb fermesa dels que ens pretenen destruir. Hem de fer país, sense ser babaus!
