Divendres passat, diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, El Crític va publicar un article de Brigitte Vassallo en el qual, amb arguments dubtosos, l’autora provava de desmentir l’intent de genocidi cultural i lingüístic del franquisme a Catalunya, pretenent fer creure – malgrat les proves i els raonaments que aportarem a continuació – que el franquisme en cap moment va servir-se de la demografia per a imposar el castellà.

Abans de res, però, cal deixar clar que, sense voler banalitzar el terme feixisme, ara tan banalitzat, si hi ha una pràctica que s’hi pot acostar, Vassallo hauria de saber que és la d’amagar deliberadament fets històrics o simplificar-los interessadament i, sobretot, la d’obviar en l’anàlisi les claus que expliquen la desigualtat entre pobles, tot convertint el poble culturalment oprimit en opressor. Altrament dit: és, en el millor dels casos, una clara mostra de biaix ideològic provar de fer-nos creure que la immigració castellanoparlant durant el franquisme tenia una posició semblant a la de la immigració actual vinguda del Marroc o l’Europa de l’Est, per exemple, perquè eludeix que, malgrat la posició de classe, aquesta immigració, en la mesura que formava part de l’ètnia privilegiada de l’Estat, tenia una posició cultural i lingüística dominant. Cap anàlisi serà vàlida si no s’explicita aquest privilegi estructural, sobre el qual s’ha fonamentat l’Estat Espanyol.

De fet, per ventura sense voler-ho, Vassallo ja ens esmenta implícitament aquest privilegi quan ens diu que, segons ella, a Catalunya no es pot parlar del dolor dels qui perden la llengua materna. No esmenta, però, dues coses. En primer lloc, que del que no es pot parlar és dolor dels qui veuen morir la pròpia llengua a la pròpia terra a mans de la llengua que se’ls va imposar – que ni se’ns deixa anomenar així – . En segon lloc, que el fet que els parlants de gallec o urdú i els seus descendents perdin la llengua és una cosa sociolingüísticament natural, que ajuda a mantenir la diversitat lingüística mundial – també la perden a Andalusia en favor del castellà (com a Catalunya) o la perdria una servidora i el seu llinatge si anessim a viure al Japó – . Per contra, el que no és natural i és fruit d’un privilegi és que els castellanoparlants l’hagin pogut mantendre. Perquè qui va a un lloc i no li cal aprendre ni fer-se seva la llengua d’on va és perquè té un privilegi – conscient o no, és irrellevant –  fonamentat en una imposició: la de fer que els d’aquella terra sàpiguen obligats la seva llengua.

És cínic i hipòcrita, doncs, que Vassallo digui que el català es presenta com un «deure» i no pas com a dret o que s’exclami del pes que té la llengua en el fet de ser considerat català sense esmentar la imposició absoluta del castellà[1] – que curiosament no té problemes de recursos ni de manca de seducció –  a tots els catalans, pobres o rics, parlin suahili o català, que no es perdona mai perquè no es concep no saber-lo. També és cínic i hipòcrita que es queixi que el neoliberalisme posi la culpa en els individus i no en les estructures de poder però, en canvi, no analitzi totes les estructures de poder que fan inútil el català a Catalunya i en les quals l’esquerra espanyola té molt a veure i en culpi els catalanoparlants.

El reconeixement del franquisme de l’efecte de la població castellanoparlant

Vassallo, com fa l’esquerra espanyola, aspira a fer-nos creure que Franco va mantenir-se trenta-sis anys al poder i morir al llit ignorant completament – a diferència del nazisme, del comunisme o del mateix capitalisme – la demografia i l’ús polític de l’arquitectura i la planificació urbanística. Així doncs, se’ns diu que Franco i els seus acòlits, al contrari del dirigent del PP català Alejandro Fernández, que el 2019 escrivia que «[f]rente a la pretensión separatista […] cualquier Gobierno de España debería incentivar de manera muy seria la movilidad interna para que Cataluña vuelva a ser el destino preferido de todos los espanyoles»[2], o que, entre d’altres, Abascal, explicitant el que ja va fer Aznar, digués que s’havien d’«establecer cuotas de origen privilegiando a las nacionalidades que comparten idioma e importantes lazos de amistad y cultura con España»[3], no eren conscients de l’ús de la demografia per minoritzat un grup ètnic[4], en aquest cas, el català.

Deixem, però, les especulacions i veiem què ens deia el Boletín de Orientacion Bibliográfica del Ministerio de Información y Turismo del gener de 1968, bo i parlant del llibre Spanien Heute de Garian. A parer de les autoritats franquistes, l’autor no havia tingut prou en compte «[d]el papel que desempeña, demogràfica i lingüísticamente, la aportación humana de los emigrantes »[5]. Per ser més concrets, ens diuen que «los ‘castellanos’» que arribaven a Catalunya provocaven «una castellanización por debajo, progressiva y constante, acompasada al ritmo expansivo de la industria e impulsada por los diferents índices de natalidad». Dit d’una altra manera, que el poder franquista era totalment conscient dels efectes de colonització lingüística i cultural de la immigració. De fet, fins i tot, era conscient de les diferents taxes de natalitat, molt altes en els “castellanos” i molt baixes – històricament baixes – en els catalans.

Si ens fixem en com es va dur a terme el desarrollismo i analitzem la manera com es va integrar, més ben dit, segregar aquella immigració – recordem, immigració majoritàriament castellanoparlant a la qual no li calia aprendre català perquè, d’una banda, als catalans ja se’ls havia imposat la seva llengua, el castellà, i se’ls exigia parlar-los-la «per educació», i, de l’altra, perquè el català estava prohibit i bandejat de qualsevol àmbit públic, reduït a llengua inútil socialment, d’estar per casa i entre autòctons –, encara se’ns farà més evident. Com que és un tema llarg i aquest no és l’article indicat per a aprofundir-hi, només farem una petita reflexió[6]. És molt agosarat fer-nos creure que es va construir del no-res un lloc per acollir part d’aquella immigració en forma – quina casualitat, quina coincidència – d’Espanya  i amb els noms dels carrers – que tothom sap no tenen connotacions polítiques –  en perfecta consonància sense cap mena d’intenció política. Si el que es va fer a Badia del Vallès s’hagués fet a l’Índia amb la forma del Regne Unit o a Algèria en forma de França, la intenció colonial seria tan palesa que ni caldria explicitar-la.

L’esquerra espanyola, i l’article de Brigitte Vassallo no n’està exempt, fa servir recurrentment un conjuminat de dues fal·làcies – la de l’home de palla: tergiversar els arguments de l’oponent i fingir refutar-los i l’ad hominem: atac personal a qui argumenta per ‘demostrar’ la falsedat de l’argument–  per anihilar qualsevol intent de parlar obertament sobre colonització interna. És així com a qualsevol que s’atreveix a insinuar la utilització del règim d’una part de la població pels seus propòsits passa a ser algú immoral només per haver pogut imaginar-se una cosa així – com si no visquéssim en un Estat que ha fet servir les víctimes d’ETA en benefici propi – i, a més a més, tergiversant l’argumentat – i és bàsicament el que fa Vassallo a tot l’article – , algú malvat que insulta i culpabilitza aquella immigració, que els diu «botxins», malgrat que el fet de dir que van ser utilitzats o, com ens deia el Manifest Koiné, que eren «instrument involuntari de colonització lingüística»[7], digui tot el contrari.

El que no és involuntari, tanmateix, són les fal·làcies que pretenen parlar del català a Catalunya com un «deure» i una opressió de classe – ‘argument’ emparentat amb l’acusació que fa servir la dreta espanyola que considera el català a Catalunya una «imposició»  –  mentre s’ignora l’única i veritable imposició: la del castellà a Catalunya. Imposició de iure  – La Constitución i les múltiples lleis que se’n deriven – i de facto – és, socialment, l’única que es considera un deure inqüestionable de saber – . No ho és tampoc d’involuntari l’ús polític que partits com el PSC – ara arreu, però abans a llocs del Baix Llobregat i l’Hospitalet –, Ciutadans i els Comuns han fet dels orígens i llengua de part la població, aprofundint i alimentant molts dels prejudicis catalanòfobs que una part d’aquells immigrants arrossegava, per atacar el català o la més mínima normalització lingüística. Ni és involuntari, a la fi, el cinisme que implica considerar que explicar una realitat històrica, la imposició del castellà, i una de sociolingüística, la minorització del català pel castellà com a resultat del bilingüisme social en el qual vivim, és un «atac» o una «ofensa» als castellanoparlants. Perquè la veritat pot agradar o desagradar, però no pot mai ofendre.

La burgesia catalana col·laboracionista o la simplificació interessada

Un altre dels ‘arguments’ que dona l’autora és la de considerar que el suport de la burgesia catalana – direm més acuradament, de part de la burgesia catalana – a Franco invalida el fet que el règim fes servir la demografia pels seus fins. És, de fet, una altra fal·làcia, simplement una cosa no implica necessàriament l’altra: Franco podia beneficiar-se d’una burgesia col·laboradora alhora que aprofitava i afavoria els corrents migratoris per reblar la imposició del castellà sense que una cosa afectés ni contradigui l’altra. L’única que pretén invisibilitzar una realitat és, en aquest cas, la pròpia Brigitte Vassallo.

Tampoc invalida, com l’esquerra espanyola i Vassallo mateixa pretenen, el factor nacional com a fonamental per entendre la «Guerra Civil» ni el genocidi cultural que va perpetrar el franquisme[8]. També a les colònies hi va haver col·laboració dels indígenes – en la mateixa «conquesta d’Amèrica», com ha estudiat entre d’altres Ross Hassig – o entre els jueus – un cas paradigmàtic és el de l’empresari Mordechai Chaim Rumkowski – i, en cap cas, aquestes col·laboracions neguen ni el colonialisme ni l’antisemitisme. De fet, és el que es coneix com a dominació hegemònica (aliada de la dominació territorial) o dominació indirecta, i es basa precisament en captar com a col·laboradores les elits locals a canvi de beneficis o conservació de privilegis. Res de nou sota el sol.

La guerra, contràriament al que diu Vassallo i això sí que és vergonyós, no va ser només una guerra de classes, i és que el factor nacional va ser igual d’important per explicar-la. Com es podia explicar sinó, entre moltes altres coses, que el dia que es va ocupar Barcelona se sentís per la ràdio la veu de Giménez Caballero cridant «¡Viva Cataluña española!» i fes, tot seguit, un discurs en el qual Catalunya era la dona i l’Espanya castellana el mascle ibèric[9] que l’estima amb passió desenfrenada i «la mata porque era mía»[10]?

En una guerra on es barrejaven el factor de classe i el nacional i també el religiós, i on, depenent de la posició, eres traïdor i home mort en qualsevol dels dos bàndols, és evident que la tria – quan no eren les circumstàncies i l’entorn que triaven per un mateix – es va fer força sovint per sentiments tan comprensibles – encara que puguin ser èticament qüestionables – com sobreviure a qualsevol preu, a part d’altres, com l’avarícia o la falta d’escrúpols. Defectes dels quals, per cert, cap poble n’està exempt. I, tanmateix, pretendre que tota la burgesia catalana va ser col·laboracionista o parlar-ne pel broc gros és trair la veritat, la de milers d’exiliats i de represaliats. El maniqueisme de Vassallo, però, pot fer que parli de Josep Pla com en parla, i que no li interessi demanar-se per figures com Carrasco i Formiguera o Cambó, ni pel preu que van pagar les elits catalanes per recolzar a Franco: que, d’aleshores ençà, de catalanes només en tinguin el nom, com La Caixa o Foment del Treball, i que els seus interessos siguin a i per a Madrid. Parlant de Cambó, per cert, Garrigassait ens explica a Els Fundadors, remenant cartes i documents de l’època, com, espantat pel que les FAI feien a companys seus i confiant que Franco fos un altre Primo de Rivera – que no durés gaire i es pogués anar fent feina pel català – , va decidir recolzar-lo, tot i penedir-se’n després. Una posició que pot desagradar, però que només fa que refermar la importància del factor nacional.

Pot un territori industrialitzar ser una colònia o per què a la metròpoli li interessa una colònia per explotar.

L’últim dels arguments, en aquest article poc desenvolupat, però recurrents, és el que diu que Catalunya no pot ser una colònia ni els seus habitants tractats com a tal perquè és «rica» i ells també. Més enllà d’haver de recordar a aplicats marxistes que la suposada riquesa i industrialització del país no vol dir pas que els seus habitant en siguin, de rics, ni que se’n beneficiïn, cal recordar que, de fet, un interès de colonitzar és fer-se amb la riquesa d’aquell territori.

No sabem si, com diu Vassallo, «la millor manera d’acabar amb un poble no és pas promovent «l’arribada de mà d’obra barata que treballi a les seves indústries» sinó fer-lo emigrar, el que és cert, però, és que omplir-la d’emigrants provinents de la metròpoli ha estat també una manera de colonitzar que trobem a la majoria de colònies on, cal recordar, com al cas d’Algèria, sovint qui hi anava eren els pàries, inconscients i rebutjats de la metròpoli, en aquest cas França (cas a part, per cert, és el d’Austràlia), sense que això negui tampoc el colonialisme. El que sí que sabem, amb total certesa, és que en cap cas el Franquisme, com gosa escriure Vassallo – tampoc cap dels partits que, més tard, s’han disputat el seu vot – va voler que «fills i filles [d’aquells immigrants] ja no es vinculessin amb la terra d’origen, sinó amb la terra d’arribada», sinó que, de fet, va pretendre tot el contrari, segregant-los i recordant-los permanentment els seus orígens, cognoms i llengua. Tot sigui dit, com també ho pretén ara l’esquerra espanyola – des d’Iglesias el 2015 demanant el vot als nets dels qui tenien avis andalusos o pares extremenys a Vassallo mateixa amb les seves formulacions teòriques sobre el “xarneguisme”, passant pel rap dels Comuns que demanava no insultar els avis (uns determinats avis, és clar) –.

Mentre Espanya encara es configurava com a Estat modern, Catalunya es va industrialitzar. Aquest fet, a diferència del que va passar amb el català a les Illes o al País Valencià, el gallec a Galícia o l’occità i el català a Occitània i Catalunya Nord, va fer que la identificació català-pagès-endarreriment no prosperés tant com s’hauria volgut, ni el castellà funcionés completament, talment com el francès a França, com la llengua necessària del progrés – una part de la burgesia l’adoptà, però no pas tota -. Això mateix, però, també ha estat fet servir a la contra dels catalans. D’una banda, perquè discursivament s’ha volgut, bo i fent servir la lluita de classes com a excusa per acabar amb una minoria nacional, fer passar tots els catalans per burgesos i tenir així un motiu acceptable per odiar-los – com s’odiava el jueu per ric avar i no per jueu –, a l’encop que se’ls pretenia fer fora de qualsevol instància de poder que pogués fer que s’alliberessin de la submissió. De l’altra, perquè ha ajudat a encobrir l’empobriment i el saqueig constant del qual Catalunya – i també la resta de Països Catalans dins d’Espanya: País Valencià i les Illes – ha estat víctima. Un model basat en la precarització i el turisme que les elits del Principat, sovint mirant Madrid, han ajudat a alimentar pel benefici propi, fortament dependent d’una immigració constant i renovada i incapaç de retenir ni donar futur al jovent del país. Tot això, amanit per un espoli fiscal perpetu i un model centralitzador que, a poc a poc, va donant el seu fruit. Pur i simple colonialisme d’extracció, de fet.

Vassallo acaba l’article dient que escriu per sanar-se. Ara bé, si té un mínim de respecte pels altres – i si té més arguments que profetitzar-se víctima d’algun linxament per cobrir-se les espatlles –, no parlarà, per emblanquir el seu espanyolisme, en boca dels immigrants d’altres zones de Catalunya que van haver d’emigrar a ciutat i que sempre han estat silenciats pels qui consideren que només una immigració va «aixecar» el país – que no devia valdre res, abans – ni molts menys parlarà per tots aquells catalanoparlants que van viure en aquelles zones on més immigració va arribar i van haver de patir la imposició del castellà doblement i amb crueltat: perquè tot el seu entorn va canviar i ja ningú no els entenia, tret de a casa i algun veí, si no parlaven en la llengua que se’ls havia imposat. Un dolor, recordem, que Vassallo no coneix i que, sembla, no li interessa gaire.


[1] La seqüència és la següent: Espanya imposa el castellà a tots els pobles que no el tenen com a llengua pròpia, quan aquest pobles es queixen i volen recuperar l’estatus de la seva llengua, cosa que implica denunciar aquesta imposició, de cop i volta voler una sola llengua és dolent i essencialista. La imposició prèvia devia ser tot el contrari.

[2]El tuit es pot veure aquí: https://twitter.com/alejandroTGN/status/1128402811736211457?s=20

[3] https://www.lavanguardia.com/politica/20190329/461317050343/vox-santiago-abascal-inmigracion.html

[4] Seguint el que ens diu l’antropologia i la sociologia, o la mateixa definició que ens dona l’Oxford Dictionary, cal recordar que un grup ètnic és és un grup de persones que s’identifiquen entre elles sobre la base d’atributs compartits que les distingeixen d’altres grups com ara un conjunt comú de tradicions, ascendència, llengua, història, societat, cultura, nació o religió, entre d’altres.

[5]Albert Balcells, Història del nacionalisme català dels orígens al nostre temps, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 185.

[6] Podríem parlar també de Bellvitge, que també té una càrrega política enorme al seu darrere que caldria analitzar.

[7] Es pot consultar aquí: http://llenguairepublica.cat/manifest/text-manifest/

[8] En aquest article de Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/benvinguts-guerra-tres-anys/, Andreu Barnils resumeix molt breument com podem parlar clarament de, a part duna guerra de classe, una guerra contra els catalans, tal com ens ho narra l’historiador britànic Paul Preston.

[9] Avui seria un exemple perfecte de violència de gènere.

[10] Els text es reprodueix a Els Fundandors de Raül Garrigasait, Editorial: Ara llibres, 2020  p. 194.