Servidor ha estat antifeixista, igual que independentista, des de l’adolescència, que habitualment és l’època de les afirmacions personals pròpies, de la rebel·lia i de mostrar una actitud de ciutadà no descafeïnat. Amb un pare soldat republicà, que va patir l’internament al Camp de Concentració de San Marcos (León) a l’acabar la Guerra Civil espanyola, edifici –convent- que més endavant van transformar en Parador de Turisme; una instal·lació que va arribar a aplegar uns deu mil desafectes al règim. Anys més tard, encara en la dura postguerra, va patir la presó a la ciutat de Lleida perquè els grisos li obrien la correspondència.
El meu germà va introduir-me en la lluita clandestina en un partit que va néixer el 1940 i que, juntament amb el PSUC (existia des de quatre dies després de l’alçament feixista de 1936), foren els dos principals pals de paller contra el franquisme. Vaig deixar-ne la militància amb la Constitución del 1978. Els dirigents d’aquell partit aviat s’integraren a ERC (Jordi Casas-Salat i Fossas), CiU (Joan Colomines i Puig) i PSC (Joan Cornudella i Barberà). Des de llavors m’he sentit més lliure, no sotmès a unes directrius que condicionen el pensament crític.
Els partits (uns més que altres) són font de favoritismes, d’amiguismes, de col·locació, de paguetes… En alguns, com el PsoE, hi ha més neofeixistes del que ens pensem. Només hem de veure els casos de FelipitoGal, AlfonsitoCepillo, ultrabarones, etc., que ens odien a mort. Avaladors de la repressió. Els partits es troben en la base del sistema democràtic, però es fa necessari donar-los una volta de mitjó perquè representin amb més proximitat els ciutadans i la voluntat popular, que ha demostrat amb escreix a casa nostra que els demana l’alliberament nacional el més aviat possible.
El món serà antifeixista o no serà. No és una frase perquè se l’emporti el vent. Sí que és un desig compartit per tota persona de base democràtica, no només de boca. Necessitem ser un estat sobirà per a combatre’l a fons. L’antifeixisme el posaria en uns dels articles destacats de la futura constitució nostrada. Somnio a rebre suport dels països antifeixistes quan declarem la independència. Tot i així, sempre hi ha sorpreses, no tot és de color de rosa; massa interessos.
Tenir dins els teus propòsits de vida lluitar contra el feixisme et converteix en un activista social. Un activisme antifeixista amb valors de dignitat, de llibertat, de justícia, d’equitat, d’estima… treballant per a la democràcia solidària envers totes les persones i tots els pobles del món, començant pels Països Catalans. Si, a més, comptes amb una actitud lliurepensadora, no subjecta a partits amb gent tòxica, oli en un llum!
Per acabar, un record en clau d’homenatge al darrer antifeixista mort per la Dictadura franquista. Salvador Puig i Antich va morir el 2 de març de 1974 a la presó Model de Barcelona mitjançant el sàdic sistema del garrot vil; per a la gent despistada, cal recordar que l’any que ve se’n commemorarà el cinquantenari. Una dictadura que va agonitzar matant, si bé el règim s’ha transformat en neofranquista, amb colors regenerats, com el blau o el vermell tòxics. Molts seguidors –massa- es troben a les files dels partits espanyolistes, sobretot en els radicals. Aquests últims partits, si poguessin, farien neteja ètnica per així acabar per sempre amb la nostra personalitat nacional i la llengua mil·lenària en què va escriure Josep Maria Espinàs, recentment traspassat. Una sentida i lluminosa abraçada per a tots dos, per a en Salvador i en Josep Maria.
