Andreu Martín i Jaume Ribera, amb la seva saga novel·lística dedicada al detectiu Flanagan, ja van mostrar als lectors catalans fins a quin punt poden arribar a ser fructífers els duets literaris. Si en aquell cas els autors cedien el protagonisme a un adolescent intrèpid que es veia involucrat en tota mena de peripècies, en el cas de “Dolor, resiliència, coratge. Cartes al fill que no les pot llegir”, el protagonisme principal és per a la coautora del llibre i, de manera no gens secundària, per al fill que n’és destinatari.
“Dolor, resiliència, coratge” (Dstoria Edicions) és -agafeu-vos fort- el cinquè llibre que coprodueixen en només dotze anys Encarnació Martorell -que alguns anomenen, per la importància del seu testimoniatge infantil sobre la guerra, l’Anna Frank catalana- i l’escriptor Salvador Domènech. Els destins de l’una i l’altre van convergir el 2008, i des d’aleshores han publicat “Amb ulls de nena”, “Cartes d’amor i de dol”, “Mestres i alumnes de la República” i “La Nena del No a la guerra”, tots ells llibres que, a partir de la vivència particular de Martorell del món previ, simultani i posterior a la Guerra Civil, volen oferir un retrat de la cruesa del que va passar, no fa tant temps, a casa nostra. En el cas del llibre que ens ocupa, la quotidianitat d’una postguerra ominosa -com ho va ser arreu de l’Estat espanyol, però a Catalunya coronada per la persecució obsessiva del fet diferencial català-. S’hi va sumar el drama familiar de l’autora, ara ja convertida en mare i, per tant, en dona.
El volum, prologat per Magda Oranich, advocada del militant anarquista ajusticiat a les darreries del franquisme Salvador Puig Antich, està dividit en diverses parts, però són dues les que conformen el nucli vertebral de la narració: aquella en què Domènech fa un repàs exhaustiu del marc sociopolític en què es van esdevenir els fets, i les cartes amb finalitat dietarística que Encarnació Martorell va adreçar al seu fill Joan Enric quan encara no sabia que, per qüestions de caire cognitiu derivades d’un lamentable patiment fetal, mai no les podria llegir de manera autònoma.
Tota història, fins i tot la de ciència-ficció més estripada, transcorre en un context. A “Dolor, resiliència, coratge” el marc històric es correspon amb l’equador -matemàtic- de la postguerra: Martorell escriu la primera de les seves cartes el gener del 1957. Com que encara queda un percentatge notable però minvant de població que la va viure, resulta molt necessari i pertinent el bloc en què Domènech fa un repàs als ets i uts repressius que van sustentar el règim franquista, tant a nivell educatiu com familiar, religiós, policíac, cultural o social. Un repàs que és, alhora, una repassada impugnadora a la conjura empeltada de desmemòria amb què es va bastir una Transició que ens ha escamotejat el coneixement de tantes i tantes infàmies d’alta o de baixa intensitat, però omnipresents en la vida de diverses generacions durant dècades. Cal dir que no tot és sempre de color castany fosc i que la funestedat del moment era contrapuntejada per les facècies que la brama popular, sempre tan incoercible, feia córrer. Algunes d’aquestes, que apuntaven sense gaires miraments a l’autodenominat Caudillo, són recollides al llibre. Heus-ne aquí un botó de mostra: “-En què s’assembla Barcelona amb la filla de Franco? -No ho sé. -Que totes dues tenen un Para-lelo.”
L’escamoteig del que va succeir és especialment intens per a les fornades dels qui comptem de 45 anys en avall, que hem nascut i estat educats en un règim pretesament democràtic que s’ha legitimat amb una capa de floriviolisme que es va escrostonant de mica en mica, cosa que ens retrotrau a un passat que només coneixem d’oïdes. D’aquí que ens resulti especialment frapant la ingesta d’oli de ricí amb què, se’ns explica, es castigava alguns dissidents: no és difícil d’imaginar tortures més doloroses, però sí que ho és concebre’n de més humiliants.
Domènech, potser per la seva condició de psicopedagog, posa especial èmfasi en el gir copernicà que, amb el canvi de règim, va experimentar el sistema educatiu que havia començat a implantar la República. Així doncs, amb la dictadura la pedagogia activa va donar pas a les aules a la passiva, l’horitzontalitat a la verticalitat, i el constructivisme a la mnemotècnia. De la metodologia d’aprenentatge del parèntesi republicà en donen compte, de manera directa, les reflexions i transcripcions escolars -que componen el darrer apartat del volum- d’una autora encara benjamina.
El bloc central l’ocupen les cartes que Encarnació Martorell va adreçar al seu fill Joan Enric perquè, arribat el moment, les llegís i pogués jutjar-ne els fets que s’hi relaten. Entre aquests, l’abandonament definitiu i amb artimanyes del seu marit Joan Flinch poc després de la mort del seu primer fill i poc abans del naixement del segon. Ambdós episodis són descrits per Martorell amb una vividesa tan planera que en el primer cas, i imbuït d’un veritable sentiment de pèrdua, vaig tenir la temptació de córrer a buscar el meu propi fill a l’escola bressol i masegar-lo a abraçades; en el segon cas, vaig arribar a pensar si el més corglaçat dels personatges que poblen les novel·les de Dickens hauria gosat dur a terme una aberració tan imperdonable. Ho és en tal mesura que, a l’apartat de fotografies d’època d’aquest llibre que us recomanem, els coautors han decidit de no incloure-hi cap imatge de Flinch. Perquè, com diu Milan Kundera, un dels pitjors càstigs que hi pot haver en aquesta vida és l’omissió i, finalment, l’oblit.
