Les persones amb consciència activa trobem que hi ha força gent que no només està poc compromesa amb la parla nacional, sinó que mostra deixadesa en l’ús que en fa i en la qualitat lèxica de la llengua; aquest és un fenomen resultant del fet de viure en un estat que –ancestralment- l’ha subordinat, i molt sovint matxucat.
Hem de tenir cura en les nostres expressions? Sí, és clar, i hem de ser agraïts amb qui ens faci veure l’errada ortogràfica i morfosintàctica; diuen que rectificar és de savis, tot i que hi ha massa parentela susceptible. El professor Josep Maria Virgili, per exemple, fa una excel·lent tasca d’assessorament de manera altruista a la xarxa Twitter (amb més de setanta mil seguidors), feina que no sempre és reconeguda per individus rígids i de baixa autoestima. Hi ha ignorants de base, analfabets i gent de pell fina que es creu saber-ho tot.
Dir ‘bon finde’, àngul, algo, búsqueda, derribo, calitat, enfermetat, fleco, gaviota, hasta, llavero, medir, plaç, rato, red, sello, tropessar, veneno, és correcte? És clar que no, són castellanismes. Si se’ns adrecen en castellà des d’una botiga, hem de canviar de llengua? De cap manera, el negoci té l’obligació d’acceptar que els clients puguin expressar-se -i ser atesos- en català. I si ens ho demana una persona del carrer? Et responc amb una altra pregunta: t’imagines un londinenc, un parisenc o un madrileny deixant de parlar, d’entrada, el seu idioma a casa seva? Doncs això: d’entrada no ho hem de fer. Si no canviem i som educats de tracte, els estem ajudant a integrar-se al nostre país, que no és Espanya encara que ho posi al document NIF.
El català ha de ser l’idioma oficial quan Catalunya esdevingui independent? Sí. Si no ho fos, s’acabaria extingint, com en un futur li passarà a l’aragonès si no s’actua; en aquest cas, costa de tenir un pensament positiu, un cop constatada la indiferència –i rebuig a voltes- de la Comunitat Autònoma envers tota llengua que no sigui la castellana. Som els catalans, doncs, més tossuts que els manyos? Molt més. Per culpa de la diglòssia, la seva llengua pròpia, l’aragonès, és residual; aproximadament només un 0’5% el parla, bàsicament a la zona del Pirineu.
I els que no sabessin la llengua catalana? Cadascú podrà emprar la seva, és obvi, però serà l’idioma vehicular amb les administracions, entitats públiques i institucions arrelades al país. Per exemple: per defecte, les notaries hauran de treballar com a mínim en català perquè el document tingui validesa legal, i tot el professorat estarà obligat (de manera fefaent, no com ara) a impartir la docència en la llengua pròpia, excepte quan es tracti de llengües estrangeres. Així doncs, som una nació? La més antiga d’Europa amb Parlament propi, i no pas perquè Pau Casals ho proclamés a la ONU el 1971, en un discurs solemne al costat de l’estimat birmà U Tant, qui fou el tercer secretari general.
Esdevenir activista per la llengua significa ser curós a nivell normatiu amb l’evident estima per les riques variants dialectals de les comarques dels països de llengua catalana. Ser activista representa tenir prou fermesa per no renunciar tot d’una a parlar-la al propi territori. Segles de colonització han fet molt de mal, perquè hi ha hagut la voluntat manifesta d’exterminar-la, per activa i per passiva, fent veure a la massa social poc sensible que el català és subsidiari del castellà, i que, per un inventat ‘respecte’, és de mala educació fer-lo servir davant de qui ens parla en una llengua diferent de la nostra. Malauradament, aquest pensament encara està arrelat en una part de la ciutadania, bàsicament en individus que se senten espanyols vivint aquí, o catalans espanyols.
Ser activista de la llengua comporta aprendre cada dia. No ho hem de deixar de fer si mantenim una actitud diligent. És una formació permanent, com la de les persones que l’apliquen a la seva tasca laboral, personal i social.
