El Doctor Oriol Mitjà, durant les darreres setmanes ha fet una cosa tan inusual en aquestes contrades, com habitual i normal en moltes altres: expressar la seva crítica d’una manera clara i contundent, cap a una administració governamental.

Les seves legítimes opinions, però, han comportat que hagi estat objecte d’atacs personals de tota mena, acusacions de desequilibris psicològics, menysteniments de la seva neutralitat, i fins i tot algun insult. El més greu de tot plegat, però, és que no s’intenta refutar el contingut de les seves afirmacions -amb les quals es podrà estar més o menys d’acord- sinó que se li nega el simple dret de dir-les.

Aquestes desqualificacions i difamacions, que fonamentalment les han fet alguns càrrecs públics d’Esquerra Republicana i certes figures públiques properes al partit, ens recorden a les pràctiques trumpistes més lesives contra la qualitat democràtica de qualsevol país. De forma menys barroera, sí, però amb un esquema molt similar al que fa servir el President Donald Trump contra l’epidemiòleg de refència als Estats Units, el Dr. Anthony Fauci: a través de la desqualificació personal, fer callar als experts discrepants amb la gestió del govern.

I si em permeteu, unes preguntes que posar en context tot plegat. Exactament, on és la gravetat i l’escàndol del que diu el Dr. Mitjà? És una barbaritat afirmar que la feina del Departament de Salut (i Treball) no ha estat l’adequada, tenint les xifres que tenim? Que la gestió catalana de la pandèmia –i en general, aquesta legislatura- ha estat marcada per la picabaralla partidista? Que el President Torra no ha estat capaç d’exercir un lideratge adequat dins del Govern? Que la gestió de Pedro Sánchez i Fernando Simón han estat molt dolentes?

I una última pregunta, també. Si les crítiques d’Oriol Mitjà no són oportunes ara, amb milers de persones malauradament traspassades, quan ho seran? En quin moment serà legítim criticar de forma clara i contundent allò que no s’ha fet bé?