Últimament estem veient com, de manera cada cop més preocupant, el català és relegat a l’ostracisme a les universitats catalanes. Fins i tot en casos en què l’alumne pot triar fer l’assignatura en català o en castellà i tria l’opció en llengua catalana, es pot trobar perfectament que, amb una sola persona que ho demani, o de vegades amb l’incentiu absurd del professor que pregunta si tothom entén el català, la llengua canviï automàticament al castellà sense trobar massa oposició. Recordem que això passa havent-se matriculat a l’opció de l’assignatura en català.

Això acostuma a passar en els graus universitaris, on sovint s’hi acaben matriculant estudiants d’intercanvi Erasmus que no saben ben bé on han anat a parar, a banda de tenir molt clar que són a Barcelona. Però també succeeix amb estudiants que viuen o que han nascut a Catalunya que, amb una dosi elevada de mala fe, fan veure que no coneixen la llengua pròpia de Catalunya per tal que la classe es faci en castellà.

Sobre l’idioma dels màsters universitaris, poc a comentar. La mirada de les universitats catalanes vers el mercat sud-americà enlloc del mercat europeu, que per proximitat tindria molt més sentit, fa que l’aclaparadora majoria de classes de màster es facin en castellà des de fa anys i panys.

Ens trobem també amb un professorat i una universitat ben dòcil davant d’aquest retrocés continu del català. Una llengua que no és necessària, només té un destí. Suposem que en som conscients.