Els barcelonistes de medul·la, com és el nostre cas, hem estat durant una dècada en una permanent embriaguesa de glòria i títols que no ens ha permès adonar-nos que a poc a poc ens anàvem apropant al caire del precipici.

Potser per una certa deformació professional, per la nostra vinculació amb l’àmbit econòmic, alguns no deixem de pensar que el Barça i la indústria catalana segueixen camins paral·lels. De fet, els darrers quinze anys d’història d’ambdós estan plens de similituds que, dissortadament, deriven cap a un mateix destí: el declivi.

La causa? Una clara mancança de projecte precís i de futur.

La ciutadania està exhausta d’escoltar dia sí i dia també com la primera línia de la política catalana fa la següent sentència: “el sector industrial ha de crear llocs de treball estables i de qualitat”. Una gran idea, certament: qui podria estar-hi en desacord? Ningú. Ara bé, el com, per tal de confirmar l’afirmació anterior, és el “quid” de la qüestió.

Sigui com sigui, el SARS-CoV-2 i la crisi econòmica que està causant posen al descobert les carències de l’actual indústria catalana. Els casos de Nissan i Saint-Gobain tan sols són la punta de l’iceberg d’entre un reguitzell d’equipaments i edificis escampats arreu de Catalunya que a poc a poc van quedant fora de context dins del marc econòmic i tecnològic actual.

Tot i que podríem entrar a detallar quins fets o actes passats ens han portat fins a l’actual situació, crec que no cal posar més llenya al foc; el passat és passat. Tanmateix, és bo tenir-lo present com a recordatori d’aquell camí que no volem seguir.

Per tant, després d’aturar l’hemorràgia econòmica provocada per la Covid, només queda continuar mirant endavant i persistir en treballar en pro de la societat que les futures generacions heretaran.

Ara bé, som conscients expressar-ho és fàcil, però, si ho mirem des de la perspectiva política, la conjuntura actual no convida ni a ser valent, ni a arriscar més del compte, essent la via més senzilla seguir tapant forats a mesura que vagin sorgint les adversitats.

No obstant això, i més sent alertats pels economistes que les crisis són cícliques i que s’aniran succeint en el temps, creiem que és el moment idoni per a fer política de manera valenta i optar per una alternativa: és el moment d’iniciar un procés de reconfiguració del món industrial a Catalunya, creant un pla estratègic conformat per un marc legislatiu únic, que reguli tots i a tothom per igual. A més, aquest marc ha d’estar blindat a qualsevol modificació, per tal que no li siguin aplicades mesures coercitives de caire ideològic per part del partit polític que estigui governant en un determinat moment en el temps.

És cabdal que miri a llarg termini – això no exclou que pugui ser revisat periòdicament-, però el seu plantejament inicial ha de tenir voluntat de permanència durant el transcurs de les pròximes dècades. De la mateixa manera, cal que el marc sigui dinàmic, capaç d’adaptar-se als canvis continus del context econòmic, sociocultural i tecnològic.

Aquest pla també ha de ser doblement transversal: per una banda, i pel que fa a la seva concreció, ha de ser consensuat pel conjunt dels diferents corrents ideològics que s’engloben dins de la política catalana; per altra banda, també haurà de contemplar l’opinió dels agents socials, especialment de Foment del Treball i dels sindicats, que aporten valor afegit, ja que hi estan implicats en el dia a dia. El consens és necessari perquè ajudarà a disminuir les pretensions, per part d’alguns actors polítics, de fer modificacions arbitràries al document.

Nogensmenys, ha de ser igualment transversal quant a la seva aplicació, de manera que totes les empreses siguin tractades d’igual manera dins l’àmbit regulador. Ha d’esdevenir, en definitiva, l’entorn més just i igualitari possible per a tot el sector de la indústria.

Sempre que s’intenta canviar una situació, com ara passa a Can Barça, s’esmenta la paraula “revolució”. Aquesta, serà primordial dins d’aquest procés de transició cap a la reindustrialització, ja que els governants, han d’apostar per fomentar una doble revolució: la verda i la digital.

La primera d’elles, fruit d’una necessitat imperiosa, és la de començar per actualitzar la legislació en matèria industrial, així com invertir en la modernització dels diferents equipaments i infraestructures públiques que hi ha als polígons industrials repartits arreu del territori, tot promovent una economia circular en què es perllongui al màxim la vida dels productes.

La segona revolució, la digital, va molt més enllà d’implantar el 5G o de comptar amb una intranet potent. Sense tecnologia o amb una tecnologia obsoleta, les empreses perden productivitat i competència. El govern, com a òrgan competent, ha de vetllar perquè l’administració pública estigui adaptada als temps actuals, per tal de simplificar la relació empresa-administració i que, al mateix temps, es doni suport a aquelles empreses que no són capaces d’assolir el canvi tecnològic.

En resum, el nou pla de reindustrialització cal que assenti les bases sobre un projecte llargterminista, dinàmic, transversal i revolucionari, i que ens condueixi cap al gran objectiu: assolir un teixit industrial més divers i, a la vegada, avanguardista, eficient i net. Perquè una indústria “oligàrquica” com l’actual crea dependència econòmica, territorial i sociocultural.

El marge de maniobra de l’actual model, en cas que en un futur calgués buscar-li un substitut, és escàs. Ens ho demostren dos exemples clars i d’actualitat, com són el sector de l’automoció a l’àrea metropolitana i el sector petroquímic al Tarragonès. És evident que, a mig termini, ambdues regions tindran grans dificultats si volen canviar el model industrial.

Som conscients que tot l’exposat anteriorment no és de franc. Per tant, ara més que mai, i gràcies al suport de la Unió Europea a través del pla de rescat Next Generation, és possible implementar-ho. El pla Marshall engegat per Europa pot ajudar-nos a engegar un pla d’inversions més àgil, fàcil i còmode de retornar en el temps.

Tanmateix, a qui encara albergui reticències a mutar cap a un altre tipus d’indústria, li recomanem que s’ho miri des del prisma de l’imperativitat, ja que la UE exigeix que el 30% del pressupost dels plans de rescat que demani un Estat membre hauran de ser destinats en favor d’una revolució verda i en mesures a lluitar contra el canvi climàtic com les que es van signar als Acords de París.

Per últim, ens agradaria acabar fent un prec a l’entesa política per tal que es comenci a treballar per modernitzar el model industrial a Catalunya. Perquè el que ara diem amb la boca petita, en un futur ho puguem tornar a enaltir com antany: Catalunya, terra d’oportunitats.