Emmanuel Macron, President de la República francesa, tuitava poc després de la decapitació d’un professor francès per part d’un islamista radical “ils ne passeront pas”. És a dir “no passaran”. La realitat, Monsieur le Président, és que “ils sont déjà passés” (ja han passat). Com més aviat ho acceptem, abans ho resoldrem.

No cal que perdem massa temps explicant el tràgic succés, ja que no considerem plausible que algú no n’estigui al corrent (tot i que sembla ser que alguns mitjans de comunicació nostrats s’esforcen prou a no informar massa del tema en qüestió). Un professor d’història d’una escola francesa va mostrar als seus estudiants unes caricatures de Mahoma, realitzades per Charlie Hebdo, durant una classe en la qual es parlava de la llibertat d’expressió. L’home va rebre massives amenaces per part de musulmans (integristes suposem) i finalment va ser decapitat a la via pública el passat divendres 16 d’octubre.

El que aquest tràgic fet ens ha de fer reflexionar és si la religió musulmana té cabuda dins dels valors europeus i occidentals. Ras i curt. Sí, tota religió pot formar part del nostre petit món de drets i llibertats, però no tota DOCTRINA religiosa hi té cabuda. La realitat és que últimament no hem vist massa atemptats a Europa en nom de Jesucrist, ni de Buda, ni de Jahvè… Per altra banda, el número de morts i atemptats en nom d’Al·là a Europa no els sé ni comptar. Amb això no pretenem estendre la culpabilitat d’aquests atemptats a tota la comunitat islàmica, però sí a una part d’aquesta, i al silenci d’una altra bona part.

Tenim un problema, i aquest problema es diu islamisme radical. Diguem-ho clar. Tant se val que intentem defensar que la majoria dels practicants no promouen la violència (que és cert), perquè el que sí que fa una altra part d’ells és adquirir una posició passiva davant d’aquests fets. Quan s’estira una mica el fil ens adonem que n’hi ha que prediquen bogeries als seus temples, n’hi ha que potser ja s’ensumaven que el terrorista en qüestió estava embolicat en assumptes foscos (i no ho van denunciar pas a ningú), n’hi ha que formen ONGs i es dediquen a recaptar diners per ajudar a embogits que envien amenaces i persegueixen professors que només defensen la llibertat d’expressió, n’hi ha que en públic condemnen els atemptats comesos pels seus germans i en privat escriuen missatges a les seves mares dient “ha fet el que un bon home musulmà ha de fer”, n’hi ha que criden públicament que la reconquesta d’Europa ha començat, n’hi ha que realitzen càntics judeofòbics a manifestacions a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, n’hi ha que omplen les xarxes socials d’odi contra els europeus, els jueus, els americans, els occidentals en general o ves a saber qui… Evidentment, volem que quedi clar que aquest fet NO és extensible a tota la comunitat islàmica, ni a la major part d’aquesta, però també volem deixar clar que no només és redueix als quatre guillats que cometen un atemptat. Cal que la mateixa comunitat musulmana que viu amb nosaltres, la normal i decent, decideixi de fer-se activament partícep de la defensa dels valors europeus i occidentals. Cal que col·labori massivament en l’aniquilació de l’islamisme radical a Europa.

Potser el problema és que l’islam és una religió excessivament autoritària. O potser totes les religions ho són, però els altres credos deixen clar que per davant de les seva fe religiosa hi passen els valors i llibertats dels quals la nostra societat s’ha dotat. En qualsevol cas, hom té el dret de dibuixar, dir, fer i mostrar tot allò que li passi pel cap sempre i quan no atempti contra els drets fonamentals d’una tercera persona. Fóra bo que quedés clar: la llei garanteix el dret fonamental a la llibertat d’expressió i, per tant, la llei no protegeix el suposat dret a no ser ofès.

I aquí arribem al punt delicat. Potser algunes persones haurien de decidir si volen ser europees i viure en democràcies liberals, o si volen ser fanàtiques religioses (de la religió que sigui), ja que sembla ser que l’estricta doctrina d’algunes confessions xoca de ple amb els valors, els drets i les llibertats d’Europa. Per sort, els drets i llibertats d’Europa no poden conviure amb doctrines que pretenen imposar per la força, i/o per la victimització, el seu pensament i la seva manera de procedir.

Algú podrà dir que obligar altres a renunciar a la seva religió és una flagrant contradicció dels propis drets i llibertats dels quals tant presumim. I així és. Per aquest motiu dubtem, i desitgem, que mai passi quelcom semblant. Això no treu que qualsevol persona que vulgui viure a Europa (europeu o no europeu) ha de saber que aquí hi ha unes normes i uns valors que passen per damunt de les creences pròpies i doctrines religioses. Si no ets capaç de fer passar les primeres davant les segones, aquest no és el teu lloc. No en fem un drama, el món és immens.

En qualsevol cas, l’amenaça és real. Pensàvem que amb la mort del Daesh el terrorisme islàmic havia tocat fons. Ara descobrim que als islamistes radicals no els cal pas cap fake-estat en forma de dictadura ni una gran organització terrorista darrere per a matar europeus i occidentals. En tenen prou en considerar que algú, exercint la seva llibertat, els ha ofès. Així doncs, cal saber combatre aquesta amenaça que, sincerament, ja fa massa que dura.

A Europa ens ha costat milers d’anys, molta suor i molta sang aconseguir viure protegits per un seguit de llibertats, drets, deures i valors de primer nivell. No escau, ara, deixar-ho perdre per la neurosi sectària d’uns pocs. El que ens cal és defensar-ho amb totes les armes de les quals els estats disposen.

Cal actuar com un Estat que està sent atacat, i prendre decisions. Decisions que, segurament, poden no agradar alguns benpensants. Però les decisions en temps de guerra no es prenen per plaer, es prenen per necessitat.