És divendres 11 de desembre i, d’unes setmanes ençà, des de les 06:00 hores del matí hem de romandre al nostre municipi. La maleïda Covid ens impedeix, un cop més, el luxe de la presencialitat. M’hauria agradat fer una entrevista com Déu mana, és a dir, quedar en una cafeteria, fer un cafè, encaixar les mans, potser que l’entrevistat et signi un dels seus llibres, sentir que “has conegut” el personatge.

Malgrat les limitacions, el vertiginós procés de digitalització fa que d’alguna manera em coli a casa seva o a la inversa, que l’entrevistat, d’alguna manera, entri a casa meva.

Avui he tingut el plaer de tenir una llarga conversa – entrevista amb un periodista rellevant, un d’aquells quatre o cinc que hom segueix de manera immancable. He tingut el plaer de poder parlar amb en Francesc-Marc Álvaro a casa meva! Virtualment, és clar.

Molts tenim personatges de referència, i m’imagino que un periodista de coneixements enciclopèdics com vostè també els ha de tenir. Quins són els quatre referents d’en Francesc-Marc?

Una de les que trobo més interessants és una figura alhora europea i global, i amb un pensament ampli: Hannah Arendt. En un sentit més literari i sempre molt present , un altre és en Joan Fuster. El tercer, malgrat la distància que hi tinc, és en Jorge Semprún, pel seu pensar crític i irreverent.

Més que les idees, que a hom li poden canviar al llarg del temps, m’interessen les actituds davant de la vida, que difícilment poden canviar. I aquests darrers anys, una persona de pensar irreverent i crític, en espanyol, que coneix bé Catalunya i que he tingut la sort de conèixer, és en Daniel Innerarity, un dels filòsofs polítics més importants del moment i que ens ajuda a pensar la política. En Daniel podria ser el quart.

D’altra banda, cal dir que soc un home del segle XX amb unes coordenades determinades, però obert a escoltar tot allò que pensa la gent jove.

Quants llibres hi tens, a casa?

De fet, no ho sé, no els he comptat mai. Molts llibres i, de fet, en una mudança em vaig desfer de molts, i em va saber molt de greu llençar, literalment, algunes enciclopèdies. Això deu ser un signe dels temps.

En aquest aspecte soc de la generació “entrepà”. Soc el primer d’una família popular que va anar a la universitat. El meu pare, que era del “Círculo de Lectores”, va començar a comprar llibres, i jo soc d’una generació que tenia per objectiu fer-se una biblioteca personal.

Per a la generació dels meus fills, fer-se una biblioteca ja no és una prioritat.

Quan em mori, que en facin el que vulguin. Sort que no ho veuré! Això de tenir tants llibres al capdavall esdevé un problema…

Com que és l’Europeu.cat qui l’entrevista, la pregunta és obligada: vostè és europeista?

No hi he pensat mai, a no sentir-me’n. No em puc imaginar l’automarginació de la condició europea.

Dit això, si pensem en la cultura, la política o la identitat, inevitablement soc europeu, no puc voler ser una altra cosa.

Amb el benentès que també crec que hi ha una cultura, dita occidental, que té mala premsa, i a vegades amb raó, als països de la perifèria. Amb part d’aquesta crítica també m’hi identifico.

Dit això, jo també estic impregnat de cultura estatunidenca, “ianqui”. De fet, es tractaria d’un pack de cultura europea i anglosaxona.

Penso que Europa és la nostra referència, i en aquest sentit soc europeista. Tot i que, com tots els ismes, l’europeisme ha estat de vegades una carcassa buida. Aleshores l’europeisme, quan és purament escenogràfic, ja no m’interessa.

M’interessa un europeisme que parteix de la realitat i busca punts de contacte sense la necessitat de caure en retòriques que poden folkloritzar la condició europea. Ser europeu ara no té res a veure amb ser europeu fa cinquanta anys. Europa ha canviat, la diversitat ha canviat, la fesomia humana ha canviat; compartim un valors, però tenim diferents orígens.

Així doncs, un país musulmà pot ser membre de la UE? Vull dir, un país que el 2050 tindrà prop de 100 milions d’habitants, que seria el primer país de la UE, i no és el cas d’Albània, que té prop de 2’5 milions. I a més podria ser-ho ara, que amb el Brexit hi ha hagut un desequilibri dins de la UE?

No puc caure en la frivolitat i no em sento prou habilitat per opinar. Tinc la sensació que les fronteres d’Europa han estat mòbils des de sempre. A vegades les fronteres arribaven fins a Moscou i després han retrocedit fins a Viena.

No et respondré sobre Turquia per honestedat intel·lectual. Potser el que ens hem de preguntar és si parlem d’un projecte d’equilibris o de valors.

A mi, personalment, em preocupa Hongria, amb la seva deriva il·liberal. Abans de parlar de les fronteres d’una Europa futura, hauríem de parlar dels mecanismes interiors per impedir règims autoritaris dins de la UE. M’amoïna més.

També em preocupa el Brexit. Penso que és millor una UE amb el Regne Unit. No entenc una Europa sense Londres, de la mateixa manera que no me la puc imaginar sense Praga.

La idea mítica del Regne Unit s’acaba després de la Segona Guerra Mundial. Per a un europeu i un europeista, el Brexit és una molt mala notícia.

Amb 40 anys i escaig, soc el més jove que va buscar el diari. Quin és el present i el futur de la premsa?

El negoci de la premsa s’ha transformat. La base ha canviat el paradigma. Ho ha fet per les xarxes i la premsa electrònica.

La base de la premsa era editar per vendre la publicitat, i ara és el consumidor qui paga pel consum electrònic.

El periodisme continuarà existint, i algunes publicacions especialitzades en paper continuaran, però el pas dels anys portarà a la desaparició del paper. Tindrem diaris electrònics i totes les seves extensions.

El periodisme perviurà, perquè consisteix en explicar la realitat d’una manera solvent, crítica i contrastada.

Però no és el mateix llegir en paper que en pantalla. La percepció és diferent…

L’experiència lectora canvia amb la superfície que el món electrònic altera. Les percepcions no són les mateixes.

El que està canviant és la manera de captar el món. Això té a veure amb un debat que m’interessa molt: el debat sobre el capitalisme de l’atenció i basat en la mercaderia de “nosaltres” com a consumidors i en la immediatesa dels mitjans. Aquest té moltes ramificacions, entre d’altres, l’experiència del coneixement. Estem en una cruïlla cultural molt profunda que té a veure com llegim i captem el món, i com ens veiem a nosaltres dins del món. És un repte complicat, apassionant, i potser encara no en som prou conscients.

Shoshana Zuboff, a “La era del capitalismo de la vigilancia”, exposa com la llibertat d’elecció il·limitada ens pot col·lapsar i diluir. És una paradoxa, perquè l’atenció que ens demana s’acaba diluint tant que ens pot fer víctimes de la infoxicació. Ara el problema que tenim no és tant tenir accés a la informació com filtrar-la.

Tenim l’Enric Juliana, el Joan B. Culla, el Francesc-Marc Álvaro. Sou els notaris de Catalunya?

Jo no. Una cosa interessant del segle XXI és que la idea de l’opinador o de l’intel·lectual que tenia molta influència ha passat. Tant per bé com per mal, ja no hi ha uns caps clars que influeixin. En la majoria de societats això no existeix.

Malgrat viatjar en un diari tant important a Catalunya com ho és La Vanguardia, no deixa de ser una opinió que es dilueix en una galàxia on hi ha de tot; xarxes, influencers, ximplets, soroll. Formo part d’una constel·lació de qualitat diversa.

La gent que ara escrivim no tenim l’ascendent que tenien els nostres antecessors. No hi ha a Catalunya algú que tingui l’impacte que van tenir en Gaziel, en Pla o en Fuster perquè el paradigma és un altre.

Això es deu haver traslladat a la política, també.

També, atès que forma part de la mateixa ruptura cultural i tecnològica.

Això és bo i dolent, perquè implica estar en peu d’igualtat amb el lector, però la indistinció fa que el que digui jo pugui tenir el mateix pes que un ximple fent piulades sense cap mena de fonament. El problema és el valor de les opinions i dels criteris.

En tot cas, ets un especialista en el món “convergent”?

No ho sé. Vaig escriure “Ara sí que toca” que explica coses. He escrit sobre la política del meu país, i el meu país ha estat governat vint-i-tres anys per Convergència.

He parlat de Jordi Pujol, de Pasqual Maragall i dels polítics que hi ha ara, i ho continuaré fent si em deixen. M’interessa això, però també altres coses: la política de fora, la cultura, etc. A vegades, el problema de l’especialització és quedar encasellat.

A mi m’agradaria ser tan bo com en Ramon Besa, periodista especialitzat en el Barça però que té antenes en altres matèries.

Creus que el món convergent ha estat colonitzat per una mena de “peronisme”?

Jo no utilitzaria la paraula “peronisme”. El que sí que he escrit i considero és que el món independentista, que era més lateral i marginal, ha acabat convertint-se en central gràcies a la transformació produïda en el solar postconvergent.

Les repetides escissions històriques d’ERC, sobretot fruit d’una lectura purista i primària de l’independentisme, han acabat fagocitant l’estructura més grossa del món postconvergent, que és Junts. La prova d’això és el que està passant a Junts.

Els qui eren considerants més excèntrics en el món del catalanisme i de l’independentisme, ara pretenen ser a la sala de comandament. En aquest sentit, crec que a en Puigdemont se li ha escapat el timó de les mans. La meva lectura és que ell no volia que fos així, però la política no són matemàtiques i de vegades passen coses no previstes.

A “Ara sí que toca” del 2003 hi fas una anàlisi de la successió de Jordi Pujol i la seva gent i el 2014 en fas una ampliació. Què necessitaves explicar de nou?

El llibre surt el 2003 i aborda a fons la família, explicant coses en què ningú no havia aprofundit.

El 2014 la realitat va canviar perquè en Pujol confessa la deixa del seu pare i l’editor em suggereix d’incorporar tres nous capítols. Incorporo el que passa entre el 2003 i el 14.

Hi ha figures com Prat de la Riba, Macià (coronel de l’exèrcit espanyol), Companys (de família latifundista), en Pujol o en Mas que, quan arriben al poder, s’enfronten a l’estat espanyol. Què els passa quan hi arriben?

Ho he intentat explicar al llibre “Assaig general d’una revolta”. Ja hi esmento que la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 és percebuda com un carreró sense sortida i, sobretot, com una traïció a la voluntat popular. I el cert és que això impacta sobre una part important de la població catalana.

L’altre fet és que, durant els primers anys de la Transició, hi ha una aportació del catalanisme a l’edifici hispànic, però això queda en entredit arran d’aquesta sentència.

I és com una part de la societat percep el que anomeno un canvi de rasant, i la idea fins aleshores minoritària de la independència comença a ser majoritària. I això impregna molts sectors, i en Mas i d’altres no fan res més que sintonitzar amb això.

Tres persones que conec i d’ideologies diferents, com ho són Artur Mas, Ernest Maragall o Antonio Baños, que no eren independentistes, s’hi tornen. I això vol dir alguna cosa.

No entraré a valorar per què ho fan o si s’ho creuen; el que és rellevant és que ho fan fins les darreres conseqüències.

L’independentisme acaba sent central i el catalanisme no independentista acaba sent minoritari. Aquesta dislocació és el gran canvi.

Efectivament, vas escriure “Assaig general d’una revolta”. Normalment, després de l’assaig ve la funció. Creus que si l’1-Oct 17 es va fer l’assaig, vindrà la funció de veritat?

Quan vaig decidir el títol, jo mateix no sabia que algú important ja havia utilitzat aquesta metàfora. Era en Xavier Vendrell, exconseller de la Generalitat, que va dir: “ara hem fet l’assaig, i un dia farem l’obra”.

Però, des del meu punt de vista, la idea de l’assaig general de l’1-O indica que mai, mai, mai vam estar en condicions d’aixecar el teló de debò.

En el Procés hi ha un gran equívoc: un intent i un recorregut en paral·lel. El procés és un intent de fer seure al Govern de Rajoy per aconseguir un referèndum a l’escocesa, per una banda, i la unilateralitat, per l’altre, essent dues coses antagòniques. Aquest equívoc acaba creant una gran part dels problemes. Dues coses antagòniques que Madrid no percep com una amenaça i sí com una feblesa.

Penses que el Procés s’ha acabat? Escrius a Nació Digital que la gent viu un procés de fatiga i d’indiferència. Ve un segon capítol?

És una paradoxa. El Procés entès com ho era l’any 2012 s’ha acabat, però l’independentisme esdevé el centre de la política catalana i espanyola. Hi ha independentisme per temps i, en canvi, el Procés entès com fins ara s’ha acabat. Ambdues coses són certes.

Els ritmes són molt ràpids. L’ús del català disminueix. Creus que amb l’actual evolució lingüística i demogràfica el català té possibilitats de supervivència? Ens pot passar com a Irlanda, que té estat i ha perdut la llengua?

El nou independentisme pretén superar el marc identitari i en part ho aconsegueix perquè el discurs de la república social funciona força bé i alhora s’allunya de la qüestió, de la capacitat de blindar uns elements bàsics essencials de la comunitat catalana, com la llengua. Aleshores apareix el dubte de si aconseguim una república i desapareix una cultura. Potser encara seria una conclusió massa precipitada. No comparteixo la visió apocalíptica de la situació del català, malgrat els problemes que té. El català no és una llengua que estigui assentada. El bilingüisme sempre serà imperfecte.

Hi ha qui diu que el multilingüisme dóna més garanties de supervivència al català que el bilingüisme.

No soc lingüista, però crec que això és desenfocar la qüestió; el tagal no té res a veure amb el castellà, en canvi el català sí que té a veure amb el castellà i a l’inrevés. En aquest tema, no podem fer-nos trampes al solitari.

Et parlaré de l’efecte papallona. Vull dir, el que està passant al Consell Esportiu de l’Hospitalet, i els efectes que pot tenir a la Diputació de Barcelona i les relacions entre PSC, Junts o el PDeCAT.

No tinc perspectiva per saber si això serà important o no. En tot cas, la política d’aliances de l’independentisme està esgotada. És a dir, necessita establir alguns consensos fora del bloc com a idea general.

Mentre pactar fora del bloc sigui motiu de controvèrsia entre partits independentistes, tot està viciat. És impossible tirar endavant polítiques importants a Catalunya sense el concurs d’aquells que no són independentistes, singularment els que tenen una posició majoritària, sobretot socialistes, però també Comuns.

No puc imaginar establir polítiques estructurals de salut, educació, llengua, etc. sense que el bloc independentista pacti amb altres partits, especialment el PSC i els Comuns.

Veus espai per al món postconvergent que no és de Junts?

Crec que hi ha espai per a un independetisme pragmàtic, que vulgui fer política i no jugui a la sobreactuació. De fet, Esquerra intenta fer això.

La meva tesi, que pràcticament no comparteix ningú, és que seria molt bo per a l’independentisme que hi hagués un únic partit independentista de caràcter moderat que fos una mena de SNP (Scottish National Party), perquè les distàncies ideològiques del tronc central tant d’Esquerra com dels convergents no són insalvables. Podrien compartir el mateix eix ideològic central.

Si no està en un sol partit és per moltes qüestions: tradició política, lideratge, topades, ressentiments, etc. Però no perquè això no fos possible.

El carrer gran és entre democristià i socialdemòcrata i sobiranistes i que vulguin fer política. Però bé, això és una teoria que faig sobre la pissarra i que no em compra ningú, i que a dia d’avui és impracticable.

Així doncs, no deus veure factible una tercera via. És ressuscitable? O és una via definitivament morta?

D’entrada, aquesta etiqueta no m’agrada. L’incentiu perquè una part dels que voten independentista ho deixessin de fer seria que Espanya entrés en una lògica de reforma federal profunda, de repartiment de poder rigorós i que passés per les tres coses que interessen a Catalunya: els diners, la cultura i el reconeixement.

Això, avui, no hi és.

Des de l’Europeu li agraïm molt sincerament la seva atenció i esperem poder retrobar-nos per a fer una segona entrevista en format analògic, que és la manera com les persones s’han de relacionar, ja sigui esmorzant un xuixo o fent un cafè.

A reveure i fins ben aviat!