Fa un temps, remenant catàlegs d’editorials, vaig trobar, en traducció noucentista de Jordi Arbonès, Un lloro per al vicari i altres històries del zoòleg i escriptor Gerald Durrell. En un dels contes, Durrell, que difumina els contorns de la realitat i la ficció, es troba un anglès alcohòlic, exbotxí, que, bo i explicant-li què hi fa ell, pel Paraguai, observa com de malament tracten els paraguaians els indis. Aquests llatins, diu, «es donen aires de grandesa, simplement perquè tenen un parell de gotes de sang espanyola a les seves venes indolents», i rebla: «Els indis, la sal de la terra»1. No vaig poder-me estar de subratllar aquesta frase: també els ulls anglesos se n’havien adonat, del mecanisme que sempre han fet servir els espanyols per dominar. Mentre que alguns directament exterminaven, els espanyols es barrejaven.

El que sovint han venut com una obertura, ha estat, per contra, la millor estratègia colonial i expansionista: que el castellà domini gairebé tota la part central i sud del continent americà i bona part de la península, que els descendents dels colonitzats siguin també descendents dels colons que acaben defensant els efectes de la colonització, i el més palès, el domini omnipotent del castellà, en són proves irrefutables. El mestissatge és, simplement, castellanització. O, si es vol dir així, espanyolització.

N’hi ha prou de veure els temes que han dominat el debat polític els darrers anys de procés per veure-ho: els orígens i els cognoms. Fa no gaire, en pic es van publicar les llistes d’Esquerra Republicana per les eleccions, tot citant l’article d’en Tardà «Els nous catalans i el 14-F», Astrid Barrio, professora de la UAB i habitual tertuliana de TV3, es va afanyar a escriure un tuit denunciant que, si bé els nous catalans sí que hi eren representats, els «altres catalans»2 no, perquè, fins al número deu per Barcelona, ERC no tenia cap candidat amb cognoms d’origen castellà. Deixant de banda que allò no era cert – el número u, Pere Aragonès i Garcia, té cognoms i orígens «castellans», concretament andalusos – i que, a més a més, aquest «castellans» amaga sempre les altres llengües i pobles d’Espanya, un altre cop l’única resposta que es va saber dir – i la xarxa va omplir-se dels mateixos comentaris – era: «ui, ui, no, no, si els meus avis, pares, rebesavis eren de vés-a-saber-quin-lloc de l’Espanya constitucional i els meus cognoms, també (i si resulta que el dos són catalans, ja és mala sort, cosa de passar el primer per la línia paterna, i em sap greu, no tornarà a passar). Ço és: aquí el senyor paraguaià recordant-nos que té sang espanyola, no fos cas. No dubto de la bona intenció de qui ho fa – jo mateixa hi he caigut –, tanmateix: és que és una mena de pecat, tenir només orígens – i cognoms, si es vol – catalans?

Catalunya és l’únic lloc al món on s’ha de demanar perdó per tenir orígens del lloc on vius. Que han de donar explicació, els andalusos o els suecs, dels seus orígens i els seus cognoms? Invalida cap posició política, això? Atesos els canvis demogràfics que ha experimentat el Principat (i tots els Països Catalans) el darrer segle i mig – amb conseqüències complexes, cal dir-ho -, de gent amb vuit cognoms catalans no en queden gaires, i si jo en fos una, que no en soc, n’estaria tipa, dolguda fins i tot, d’aquest tema que sembla la cançó de l’enfadós i que exigeix sempre una disculpa, una justificació. Perquè això dels vuit cognoms catalans és una pura invenció espanyola feta només per minoritzar, com indis, els catalans a la seva terra.

Tant se val els anys – generacions o segles – que fa que la teva família viu a Catalunya, tant se val que siguis catalanoparlant i no hagis sentit altra llengua brollar dels llavis de la teva família o sí, si tens cognoms castellans i defenses el català o la independència, els espanyols, d’aquí o d’allà, sempre estan disposats a recordar-te, sorneguerament i adduint una traïció, el teu cognom, ja que, en el fons, creuen que és la sang – i els llinatges els en semblen la marca visible – la que determina ineluctablement la vinculació lingüística i nacional d’algú. De les dues gotes de sang espanyola se n’ha d’estar orgullós i rebutjar-les, és a dir, no fer-les servir per al propòsit sagrat, és un sacrilegi. Alguns estan tan preocupats en detectar puresa i supremacisme a una banda que obvien l’autèntic supremacisme banal espanyol.

S’enganya qui creu que aquest parer és propi només de la dreta espanyola, perquè no ho és ni és qui més profit n’ha tret. La idea ha amarat molts àmbits: encara recordo una professora de Xile que vaig tenir al Màster de Professorat, experta en pensament postcolonial, que, amb posat irònic, després de dir-nos que podíem parlar en català encara que ella ho fes en castellà – gràcies – va formular, retòricament, la qüestió: què passava amb els que tenien orígens de la resta de l’Estat i cognoms castellans amb tot això del procés? Em va fer massa mandra intervenir-hi.

Quan el president de Podemos, Pablo Iglesias, a la campanya del 2015, va demanar el vot als nets dels qui tenien avis andalusos o pares extremenys – un altre cop: l’Espanya castellana – feia el mateix. En dir que no podien consentir que els fessin invisible a Catalunya, de fet, només volia dir que els descendents per alguna branca de la immigració espanyola no havien pas de votar pensant en el benefici de la terra on vivien – de sa llengua, sa cultura i sa prosperitat – sinó en la seva sang, en la terra d’origen, perquè, és clar, la missió dels qui tenen sang espanyola, emparats en el poder de l’Estat, és perllongar el domini espanyol sobre Catalunya. Oh, però després encara hi ha qui s’ofèn quan es fan certs paral·lelismes amb les colònies!

Cada cop que Ada Colau i els Comuns parlen de mestissatge – l’obertura, la barreja – i l’oposen a allò català, la barretina, aquesta llengua provinciana – el tancament, la puresa – , parlen, en realitat, d’espanyolització. Per això només saben destacar Serrat cantant els versos en castellà de Miguel Hernández – el pensament polític i lingüístic del qual tampoc els interessa gaire –, Mendoza o Marsé descrivint una Catalunya on el català brilla per la seva absència o queda connotat de manera negativa – burges o tractorià, ja sabem – , i Lorca en boca de Dalí o Núria Espert. Perquè el mestissatge, finalment, només significa que allò castellà desplaci allò català fins a eliminar-lo i substituir-lo. Només significa disculpes per ser massa català a Catalunya, vulgui dir el que vulgui dir això.

Permanentment, els orígens mítics o reals de bona part dels qui vivim a Catalunya – bàsicament si són castellans, serveixen aragonesos o gallecs només si han estat eficaçment assimilats – són una excusa per afermar el domini espanyol. Un marc de referència autocentrat és, és clar, una ofensa als que tenen família a altres parts d’Espanya – del món, no –; proposar invertir els diners que s’inverteixen a la Feria de Abril en, jo què sé, finançar youtubers en català, un sacrilegi i un greuge als qui tenen família andalusa – tampoc pots dir que no t’agrada, que aquí no s’hi valen gustos –; explicar, amb un tou de dades irrebatibles, l’alarmant situació lingüística que vivim i que el bilingüisme social és només una fase prèvia a la substitució lingüística és, oi tant, una injúria als qui tenen el castellà de primera llengua – que es veu que no només són incapaços d’aprendre una altra llengua romànica sinó que no poden aprendre sociolingüística tampoc – , tot i que veure morir la llengua pròpia i haver de falsejar l’origen del bilingüisme que ens ofega – la imposició del castellà – no és mai, és clar que no, una ofensa per cap catalanoparlant.

Qualsevol cosa que pugui qüestionar la minimització que patim és, comptat i debatut, un greuge a no sé quin origen, cognom i mestissatge. I, així, demanant perdó, i recordant contínuament que no som indis massa purs – on s’és vist! Hem d’escarmentar l’indi no barrejat! – , i que, gràcies a Déu, tenim prou gotes de sang espanyola corrent per les venes, anem enfonsant-nos una mica més i esborrant-nos nosaltres mateixos per no ofendre a qui, en realitat, ens vol exterminar.


1 Durrell, Gerard. Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona: 2009. Viena Editorial, pàg. 167.

2 El tuit deia: «Els nous catalans sí, els altres catalans potser ja no tant. Fins al 10 per BCN ERC no té cap candidat amb cognoms d’origen castellà al darrere de dos nous catalans»