Són les 08:10 del matí del 27 de setembre de 2020 a Stepanakert, capital de la República d’Artsakh (Nagorno-Karabakh). Se senten explosions i els ciutadans, que tot just comencen el dia, corren a refugiar-se. En els mateixos instants, a trenta quilòmetres a l’est de la ciutat, l’exèrcit de l’Azerbaidjan comença una ofensiva a tota la línia de contacte per a conquerir els territoris sota domini armeni. La magnitud de l’operació fa pensar que aquest cop és diferent, que no és una escaramussa més de les moltes que hi ha hagut des de l’alto al foc acordat l’11 de maig de 1994. Efectivament, aquest dia va començar la segona guerra del Karabakh, que en un mes ja ha provocat milers de morts, en què ja s’han ignorat tres altos al foc negociats per Estats Units i Rússia i en què hi ha riscos elevats de neteja ètnica o de degeneració en una “proxy war” entre Turquia i Rússia.

Fins ara l’actitud d’Europa davant el conflicte ha estat de baix perfil, i només França i Grècia s’han posicionat clarament a favor d’Armènia. Però quina hauria de ser la posició a adoptar per Europa, i Occident en general, en aquest conflicte? Sota el meu punt de vista, l’objectiu que Europa hauria de perseguir és igual de clar com de difícil: aconseguir pacificar la zona, contribuir a que Armènia i Azerbaidjan superin definitivament el conflicte i a assegurar la seva autonomia política vers Rússia i Turquia. Això implica posar pressió (pals i pastanagues), especialment sobre l’Azerbaidjan i Turquia, per tal que acceptin la solució que ja s’hauria d’haver adoptat el 1994: la regió autònoma del Nagorno-Karabakh ha de poder escollir el seu estatus polític futur mentre que la resta de regions ocupades per Armènia i que actuen com a “buffer” han de ser retornades a l’Azerbaidjan. Aquest acords requereixen la desmilitarització de totes les àrees en disputa i l’enviament de tropes de pacificació per evitar possibles revifades del conflicte.

Europa pot tenir la temptació de desentendre’s del conflicte atès que enfronta dos dels seus rivals, Turquia i Rússia. Aquest conflicte, però, tard o d’hora s’acabarà solucionant. Si això es deixa exclusivament a les mans de Turquia i Rússia, implicarà molt probablement el repartiment de la influència a la zona i l’erosió de la sobirania d’Armènia i l’Azerbaidjan, amb conseqüències negatives tant per als interessos d’aquests dos països com per a Europa i Occident.

Aquest conflicte és a la vegada una oportunitat per tal que els països europeus i les institucions europees replantegin la seva estratègia geopolítica i desenvolupin les eines necessàries per a ser molt més actius a l’escena internacional. Des de la segona Guerra Mundial Europa ha basat la seva estratègia en l’hegemonia econòmica i en l’assoliment d’acords comercials sota el paraigües del sistema liberal liderat per EEUU. En un món en què l’ordre liberal s’està esquerdant, i en què les esferes d’influència i els Estats tornen a guanyar importància, cal que Europa sigui molt més proactiva a l’hora d’exercir influència en el seu entorn. Una millor coordinació entre els Estats és imprescindible per aprofitar l’immens poder econòmic, tecnològic i militar que representa el conjunt d’Europa.

La diplomàcia europea hauria de basar la seva estratègia diplomàtica en la protecció dels drets i llibertats humanes i en assegurar la pau i la prosperitat del seu entorn; diferenciant-se així de la geopolítica tradicional dels Estats, molt més tàctica, i que tendeix a una visió “win-lose” de les relacions. Actuar en base a aquests valors humanistes, a banda de ser moralment correcte, també aportaria un immens “soft power” a Europa. Principalment perquè la població de molts dels Estats de l’entorn, i les seves elits econòmiques, veurien Europa com un referent que aporta estabilitat i prosperitat i això donaria al Vell Continent una gran capacitat d’influència en aquest països.

Aquesta forma de diplomàcia implica actuar de manera proactiva quan hi ha països que redueixen les llibertats de la població, actuen de manera agressiva vers el seu entorn o directament violen drets humans bàsics. Actualment Europa abusa d’una diplomàcia de discurs sense mostrar-se disposada (o no tenir la capacitat) a recolzar-la amb incentius econòmics, o fins hi tot actuacions militars. Això acaba essent contraproduent, ja que genera expectatives incomplertes i frustració entre la població afectada i genera majors incentius als països agressors per iniciar conflictes sabent que Europa no serà capaç de donar-hi resposta.

Per tant, ha arribat l’hora de que Europa assumeixi la responsabilitat a l’escena global que li correspon per pes econòmic, tecnològic i militar. Ha arribat l’hora d’usar el poder que Europa té per a contribuir a la pau, l’estabilitat i la prosperitat global, especialment en aquesta època d’incertesa que ens toca viure. La segona guerra del Karabakh es un escenari ideal per a posar en pràctica una nova diplomàcia europea.