La classe de la qual us parlaré podria ser qualsevol de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb alumnes d’ESO que tenen entre dotze i setze anys. Alumnes amb les hormones i la ràbia a flor de pell. Alumnes que no tenen de referent ni la televisió ni TV3 i, si en tenen, és Telecinco. O, concretament, Sálvame. I això es nota perquè la forma de relacionar-se és la mateixa: “que te calles, zorra!” (alçant-se de la cadira i fent un gest d’assenyalament públic).
L’ecosistema tropical que trobem dins d’aquestes quatre parets (i una persiana que cau a trossos) s’equilibra amb uns guardians també tropicals: professors que no fugen de tòpics ni de desequilibris; que fan, si és que això és possible, encara més grotesc el quadre. Podria ser una partida de Jumanji, i qui guanya no és la família Parrish, sinó el microecosistema caòtic. Però ningú no gosa dir-ho. I ara sí, sense més dilacions… Benvinguts a l’institut Jacint Verdaguer!

02/09/2020

Avui és el primer dia d’institut, després d’unes vacances accidentades amb la pandèmia de la covid. Els primers dies i fins que vinguin els alumnes consisteixen en reunions burocràtiques, la preparació del curs i poca cosa més.

Se sent pels passadissos:
Este año será duro con la maldita enfermedad…
Ya lo sé, pero no podemos pensar así.

Hi intervinc:
— Ei, bon dia, sabeu on és en Josep?
— Sí, al Departament de català, crec —canvia de llengua.
No lo tengo tan claro, eh, que hoy los departamentos tenían reunión —es manté.
— Bé, aviam si el trobo.

Un cop al Departament, me’l trobo:
— Ei, Josep. Espero que hagin anat bé les vacances. Em cal l’horari de la setmana.
— Sí, anem fent, a casa tots bé. Sanos y salvos! Hehe. Aquí el tens. Si tens algun dubte, ja ho saps. Tens una guàrdia de pati, ja t’explicaré com funciona.
— Ah, molt bé.
— Et volia comentar una cosa, tu que estàs més al dia amb la llengua i tota la pesca. Darrerament, ma filla, quan veu l’Aleix, comencen a parlar entre ells en castellà! I és de família catalanoparlant! No ho entenc, no sé què fer.
— Aix, és que ja t’ho vaig comentar, tot està molt fotut…
— Ja! Però; no ho entenc. I em preocupa.
— Sobretot, que no ens vegin canviar mai de llengua. És el primer pas. I parlar amb ells.
— Sí… en parlem més tard, si vols, que ara tens reunió de tutors.
— Colló, sí que em controles.
Hombre!

La reunió de tutors s’ha fet llarga, però almenys m’han donat informació sobre la tutoria d’aquest curs. M’ha tocat un 1r d’ESO. Ja tinc la llista d’alumnes, en són 25: Paula, Ruth, Joan, Evelyn, Quim, David, Fatima, Lie, Louise, Marc, Kimberly, Max, Laia, Lucía, Yaiza, Hamza, Dylan Marshall… La directora ens fa la reunió per fer-nos el traspàs de primària i per resoldre dubtes:

— I l’horari de l’aula d’acollida? —se sent una veueta, després de col·locar-se bé les ulleres.
— Ai, no t’ho he dit, María Antonia; l’horari de l’’AA el tindràs més endavant, que és l’últim que es fa. I te’l donarà el Departament de català.
— Ah, muy bien —anota a la llibreta: “Pedir el horario a catalán”.

14/09/2020

Avui és el gran dia! Avui tornen els alumnes després d’aquest estiu tan estrany. Ja m’he après alguns noms. Això sempre fa simpàtic el primer dia. A darrera hora, toca català amb la meva tutoria. Fem uns jocs per conèixer-nos i després explico el funcionament de la matèria:
— Haureu de fer un diari d’aprenentatge…
¿Y qué es eso?
— Què dius, Fatima?
No se qué es un diari de aprendizaje.
— Ai, que no t’entenc.
QUE NO SE QUÉ ES UN DIARIO.
— És que no t’entenc. Què parles, castellà? No l’entenc.
Ay, no me jodas —respon una altra, mig incrèdula.
— Ens pots explicar què és un diari d’aprenentatge?
— És clar, us reparteixo aquest full que ho explica molt bé. Ara el llegirem.
— I aquest full ha passat els protocols de la covid? —intervé en Lie, que acompanya la demanda amb el sorollet que fa el boli contra la taula.
— Els he imprès ara.
— I t’has posat gel, tu? —em mira fixament, per tibar encara més l’ambient.
— M’he banyat en gel. Per cert, això del català… us avaluo l’oral de classe.
Joder, y tendré que traducir todo el rato? —no se’n sap avenir.
— Què dius?
Nada.
— Què?
— No res, que és difícil.
— Oh, d’això es tracta!

L’institut Jacint Verdaguer és un institut fictici que parteix d’experiències reals als instituts de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Així doncs, els professors i els alumnes són una barreja de professors i alumnes reals, amb noms inventats. Qualsevol coincidència que trobeu amb la vostra petita realitat, celebreu-la. O no.