Maragall va dir que Catalunya són muntanyes que se’n van a veure el mar. Quan hom s’enfila, per exemple, al coll de Jou sota del Taga ancià, li semblarà ben cert. Tota la terra que el meu cor estima / des d’ací es veu en serres onejar; feu Verdaguer. Però un servidor, com molts altres, sovint va haver de fer el camí invers per anar a trobar Catalunya: de la tèrbola àrea metropolitana cap a les serres. Tots fills d’immigrants, tornant de l’escola no vèiem a les ones del Besòs una aigua clara que ens baixés a la ciutat l’eco d’un país. Catalunya ens era una idea teòrica i gasosa, que si bé encara surava força rebaixada entre horribles blocs de pisos dels 60 i dels 70, rara vegada penetrava dins els celoberts on les nostres cuines fosques exhalaven sofregit en castellà. No la vèiem des dels balcons, no la vèiem a la plaça de la vila, no la vèiem al mercat, no la vèiem a aquells carrers durs on s’hi abandonaven carros robats de supermercat.

L’arquitectura que ens ha bressolat, no en sabia res, ni de Catalunya ni d’enlloc. La versió barata del funcionalisme que s’encomanà des de la postguerra i que tan gustosament serveix a la dalla del feixisme com a la gola de l’especulació, no incloïa les teules d’argila que engrogueixen al sol amb el liquen, ni les galeries d’arcs als pisos més alts, ni els portals adovellats, i a les places on jugàvem els nens dels immigrants andalusos, no hi havia voltes porxades. Si alguna masia de quan Sant Adrià eren els horts que anunciaven Barcelona havia sobreviscut al desarrollismo, els consistoris democràtics l’havien tapat amb la mateixa dèria pel totxo i la profitosa lletjor. I en canvi, i sense cap consciència, intuíem el que formulà el Doctor Josep Maria Roca el 1896: “Quan vaig al Pirineu, m’apar que pujo a les golfes de ma casa pairal”. No calia tenir cognoms descendents de cap mas: si un cap de setmana els nostres pares ens treien d’aquells carrers que no parlaven d’enlloc i resseguien carreteres terra amunt, de sobte trobàvem una arquitectura que sí que parlava d’un lloc: Catalunya, que se suposava que havia de ser el nostre país, però que s’absentava als carrers de la nostra vida. I encara és així.

Que ningú m’acusi abans d’hora: nosaltres no buscàvem enllà del Montseny el mateix que aquella Catalunya burgesa que, un segle enrere —i no li ho hauríem de recriminar— va gastar l’argent i l’oci en afirmar una cultura maltractada que tenia les de perdre, i en somiar-nos, a tots, europeus i civilitzats, estadants d’un país normal i bell. Nosaltres no podíem buscar tot allò perquè no en sabíem res. A la masia i al roure no hi vèiem el missatge dels remences, als cingles de les Guilleries no ens hi ressonava en Serrallonga, als noms ripollesos no hi vèiem pas cap arrel carolíngia que ens revelés la pertinença a Europa; al Pirineu no hi sabíem el nevat naixement de la catalanitat, ni hi buscàvem el Montsalvat de Parsifal, que a la Barcelona més wagneriana li justificava construir mansions amb torres punxegudes a Camprodon i a Puigcerdà, talment castells bavaresos.

Però hi intuíem un país. Les pedres l’expliquen. Els portals l’esmenten com l’avi pagès que s’esplaia amb els forasters al marge d’un camp. La forma particular de deixar-se caure les teulades, d’obrir-se les finestres en els murs i les portes sota llindes que adjuren un nom i una oració, testimoniaven l’existència de Catalunya, i les bales de palla la presentaven dolça i atemporal, enfront de l’agressivitat dels barris on vivíem.

Però no, nosaltres no hi buscàvem cap reafirmació política després d’una concatenació de derrotes, com tampoc podem esperar que ho facin els nouvinguts d’avui. Hi buscàvem sols una bellesa i una harmonia benèvola amb les nostres vides, que els nostres governants, els feixistes i els de després, no ens havien procurat en traçar-nos la ciutat. En part també, perquè els nostres arquitectes, amagant la mediocritat en el somni d’amor per un escaire despietat suposat portador d’una modernitat buida, consideraven i consideren innecessari tot allò que en l’arquitectura aixopluga, a banda de persones, capteniments, sentiments i adscripcions. Sense que cap política responsable els posés límits, ells passaven amb deler el ribot per tota porositat de la pedra on s’hi pogués acumular la pols dels segles i de les nacions, portant-nos a viure al que els geògrafs anomenen no-lloc.

Molts dels nostres pares i avis van tenir la dissort d’haver d’emigrar, però també la mala fortuna de fer-ho en un temps on l’arquitectura i l’urbanisme han emmudit, negant-se a col·laborar en l’acollida i mirant cap a una altra banda en lloc d’explicar les senyals del terrer als nouvinguts. Sí, sortíem de ciutats espantoses buscant aire net i pobles bells perquè, i sostinc que avui és revolucionari creure-ho així, la bellesa i l’harmonia —al paisatge, al carrer, a la finestra, sobre el pla d’urbanisme municipal i en les condicions d’adjudicació d’un concurs públic— no són un caprici, sinó la clau per a l’arrelament, la cohesió i la felicitat dels ciutadans.

Avui, després d’una altra derrota en què l’eixuta Espanya ens ha tornat a aixafar el perillós castell romàntic dels nostres somnis polítics, per dir-ho una mica com Espriu, ja fa un grapat d’anys que alguns d’aquells nens de Sant Adrià de Besòs que vam ser, hem pogut entendre força coses més de Catalunya. Ara es pot dir ja que l’opressió sota la qual va fent la viu-viu no l’hauria d’eximir de responsabilitats: les escadusseres institucions que se li permeten són així mateix culpables de no entendre que, en l’urbanisme com en tot, en un país devastat per la mà brutal d’una dictadura forana, el laissez-faire és la consolidació de la ruïna, sigui fruit d’un indolent liberalisme o d’una terrenal mandra per reconstruir-se. A causa d’una inconsciència del poder que ostenta el catalanisme, d’una alarmant manca de gruix del seu pensament o d’una incapacitat per l’autoritat i el projecte, vivim de les inèrcies d’una dictadura on pretenem expiar pecats que són ben nostres, i alhora, n’acceptem l’herència enlloc d’espolsar-nos-la de sobre, revelant que molts s’hi senten còmodes.

Per elevar un cas concret a la categoria, acceptem el tren franquista que ha robat el mar als pobles suara plàcids del Maresme perquè, admetem-ho fluixet, això ens dona marge per rabejar-nos en la deixadesa: el país ja està esventrat, el van destruir fa temps uns altres i, pobres de nosaltres, ja no importa si gratem una mica més en la ferida oberta per treure’n algun benefici a baix cost. Barcelona World, pisos a primera línia de mar allà on encara hi càpiguen, cases antigues que s’enderroquen sense protecció i anarquia constructiva, desballestant perfils històrics i exiliant tipologies arquitectòniques locals capaces d’induir vides arrelades i de cohesionar en un projecte comú persones vingudes de mig món. Després ja assenyalarem Madrid. I quan visitem el País Basc, n’envejarem l’arranjament curós de pobles i cases, les flors i els jardins.

Així, podem continuar construint sense mesura a la costa tot destruint el paisatge on els noucentistes van tenir revelacions mediterrànies més tard que la pesca, el suro i la vinya guardessin la terra i el mar a la pròpia manera. Així, els barris nous de les capitals de comarca esdevenen petites badalones on entaforar a viure en la barata lletjor els immigrants que es rebenten esquarterant porcs en glaçades naus, mentre se’ls demana arrelament en una Catalunya, orgullosa i antiga, que senzillament no és visible a l’escenari de les seves vides. Així, l’espantosa àrea metropolitana de parcs de sorra dura i blocs de pisos massius com columnes de nínxols, amb aquell totxo taronja i aquells tendals verds, surt en tromba quan se li concedeix un pont llarg al calendari, a cercar a la Vall de Ribes cases amb forma de casa i paisatges on s’hi podria viure bellament. Així, la part de la societat que desconfia encara d’un projecte nacional des del seu minso balcó i lluny d’una natura frondosa, troba cínica la cerca d’una Dinamarca del sud, perquè avui ja hem vist tots prou món com per saber que les nostres ciutats ens avergonyeixen davant de les dels nostres miralls septentrionals, i perquè al catalanisme, fins avui, tant li fa. Les ciutats de la corona metropolitana no només són indignament massificades i sanitàriament deficients, sinó que es delecten en la manca de bellesa, mal vici que s’estén per totes les comarques on hi hagi cert dinamisme.

Per raons gens innocents, només al Pirineu i a algun poble costaner escollit per mans divines, s’hi ha legislat amb la responsabilitat de no destruir el bé comú que és el paisatge de les nostres vides, demanant a l’arquitectura el respecte per la tipologia vernacla que fa que els llocs no deixin d’existir. Allà on qui pot passa les vacances, l’ajuntament no donarà llicència per construir sense una teulada amb un material concret i una determinada candidesa de formes nascuda del terròs; plana enllà, on s’hi fan els diners, el campi-qui-pugui urbanístic permetrà destruir amb normalitat tot allò que calgui, continuant així la tasca esborradora del país iniciada pel feixisme.

Catalunya, si vol continuar sent, també ha de procurar un paisatge vital desitjable per tothom, on ella mateixa s’hi pugui reflectir i entendre sense sentir-se indigna de les seves aspiracions.