Havíem planejat fer l’entrevista els darrers dies de setembre. La inhabilitació del President Torra, però, ens va obligar a canviar els plans.

Una setmana després, fem l’entrevista per Google Meet; una hora llarga de conversa. És un plaer poder parlar amb l’Aleix Sarri i, malgrat que les posicions no sempre són coincidents, el cert és que la conversa podria allargar-se fins la mitjanit. Esperem poder repetir-la més endavant, presencial, a la capital europea. La solidesa intel.lectual i discursiva de l’entrevistat bé s’ho val.

Què hi fas, a Brussel·les?

La meva tasca és coordinar l’equip de Junts per Catalunya al Parlament Europeu sota la batuta dels nostres eurodiputats-exiliats, el President Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.

Sempre acostumo a iniciar les entrevistes amb preguntes d’un caire més aviat personals. Qui és, l’Aleix Sarri?

Bé, jo sóc de Barcelona. Per part paterna tinc orígens del Solsonès, a Lladurs, i per part materna de Guatemala. De fet, tinc doble nacionalitat. Tinc també la nacionalitat guatemalenca, la qual cosa ha condicionat fortament la meva vida.

Guatemala és un país que he visitat moltes vegades per visitar la meva família. És quelcom que també forma part de la meva identitat.

Com ho has viscut?

Sóc nacional de Guatemala, i és un país que estimo profundament, però no hi he viscut mai. És per això que la meva mirada sobre Guatemala és més com a espectador que com a partícep.

Des de fora, veig els problemes estructurals que té una nació o un estat construït sobre la base de la colonització; amb un centralisme exacerbat, i unes elits extractives que veuen el país com un territori on obtenir recursos, i amb un gran menyspreu per les llengües indígenes. És també un país amb problemes lligats a la demanda de droga dels Estats Units, i amb tots els problemes associats a la cadena d’aquest comerç, que fan que la situació del país sigui dramàtica.

En tot cas, són coses que he analitzat d’adult i que venen més d’una mirada catalana, externa, que no pas d’una vivència mateixa del propi país.

Com a europeus o catalans, penses que encara ens n’hem de sentir culpables?

Bé, no es tracta d’això. Cadascú que ho visqui i interpreti com vulgui. Jo el que veig és que hi ha unes estructures postcolonials que són un dels factors que expliquen la manca de desenvolupament social i econòmic.

Per posar un exemple, a dia d’avui, una multinacional espanyola, ACS, ha fet inversions en territori d’una nació indígena i hi ha gent empresonada per oposar-s’hi.

Així mateix, hi ha un fort menyspreu a les cultures i llengües indígenes. En certa manera, la fractura cultural segueix molt més vigent del que des d‘Europa ens pensem.

Què t’agrada de Brussel·les?

Jo, a Brussel·les, hi visc perquè tinc unes conviccions polítiques concretes i em dedico a ajudar que l’independentisme català hi sigui més fort. I sóc a Junts per Catalunya perquè és l’espai amb el qual em sento més identificat.

Sigui com sigui, no sóc a Brussel·les per gust.

Brussel·les és una ciutat molt dura, no és una ciutat normal. Està estructuralment canviada per la presència de les institucions europees: és el que se’n diu la “bombolla europea”. Hi ha la presència de diversos parlaments: l’europeu, el federal belga, el Senat belga, el Parlament de Brussel·les, el flamenc, el Comitè de les Regions, etc. Brussel·les és pot avaluar amb els mateixos patrons que altres ciutats, com per exemple Barcelona, que té una vida interna molt gran.

Molta gent hi està de pas; o bé en marxa el cap de setmana, o bé en marxa al cap d’uns mesos o pocs anys. Es diu que, de mitjana anual, com a mínim ¼ de la població europea que hi resideix es va renovant. I això, és clar, té conseqüències sociològiques.

Potser és on hi ha veritablement ciutadans europeus…

Depèn de com ens ho mirem… De fet, no es pot ser europeu si s’és un desarrelat. Hom és europeu perquè és català, alemany, francès,..i perquè té una identitat que es projecta en Europa. En el moment que una suposada identitat europea queda deslligada de les identitats nacionals, regionals o locals, es genera un efecte de fals cosmopolitisme. No podem ser uniformitzats.

Al continent europeu, una única solució per a tothom no funciona. Europa és la suma de 27 estats i encara més nacions, moltes tradicions polítiques, culturals i lingüístiques diferents. Cal, per tant, anar molt amb compte amb no crear una identitat europea desvinculada de les arrels.

Quin paisatge és el teu? Tens algun país preferit?

Sóc molt euròfil. M’apassiona visitar la Transilvània romanesa, les mines de sal a Cracòvia, estar a l’antiga Königsberg, el contrast de Gibraltar amb Ceuta, o visitar ciutats mitjanes de França, Itàlia o Alemanya, que són l’essència del projecte d’Europa; Orleans, Münster, Heilderberg, Manheim, Firenze, Bolonya, la Puglia. Palerm, etc.

Però el meu racó preferit és Barcelona; la del modernisme, la del gòtic, on he viscut tota la vida, però que he redescobert després de viure vuit anys a Brussel·les, durant l’any i mig que vaig poder treballar amb el President Torra. El carrer Regomir, la Plaça de Sant Just i Pastor, el carrer del Bisbe, Sant Honorat, Sant Sever,… son els llocs que més coses m’evoquen o inspiren.

Quines són les teves aficions? Fas esport?

Hi va haver una època que sortia a córrer. La veritat és que, si haig de triar entre esport i feina, sempre trio la feina, i si haig de triar entre els amics i l’esport, sempre trio els amics.

D’entre tot, però, el que més m’agrada és llegir molta història i viatjar.

Ets polifacètic…

Sóc biotecnòleg, però les persones no tenen una sola cara, i és millor no tancar-se portes.

Quins personatges t’inspiren o t’han influït més?

A nivell personal, els que més m’han influït han estat en Ramon Tremosa i el President Puigdemont i la resta d’exiliats. Són persones que m’han marcat molt.

El conseller Tremosa és una persona que et recorda un independentisme o defensa del país basada en els fets, en les dades i en com lligar un futur més pròsper amb la causa de la nostra llibertat.

El President Puigdemont i la resta d’exiliats et recorden amb la seva resistència que la lluita per les llibertats és el més important, perquè si perds la llibertat ho perds tot. Són gent que he vist en moments complicats, i això m’ha impressionat molt.

I, també, tots els catalans que al llarg de la història han defensat les institucions catalanes, sovint amb un alt cost personal. És el que més m’inspira avui.

Jo vull la independència, i la vull en aquesta generació. Som responsables que cap nova generació de catalans pateixi cap tipus de repressió personal o col·lectiva. És una responsabilitat molt gran que tenim.

Posaran més gent a la presó?

És clar, des del jutjat número 13. O incriminaran algunes de les 200 persones pel tall a la Jonquera, o inhabilitaran els més de 800 alcaldes que estan imputats. La maquinària repressiva de l’Estat ha tornat per quedar-se. Això ha funcionat en el passat, i creuen que pot seguir funcionant.

És l’obligació de tots que aquesta sigui la darrera generació que ho pateixi, i que les properes puguin tenir el control de les seves vides amb les eines d’un Estat.

Per tant, creus que el denominat Procés s’ha acabat?

No, no s’ha acabat. HI ha un 50% de catalans que volen la independència i això no s’ha esvaït.

I el 50 % que no la vol?

Segurament no la volen, però veurem si són més o menys; 51 o 49%. El que ens hem de preguntar no és si s’ha acabat, sinó perquè va començar. Si ho analitzem fredament, ens podem preguntar: les causes, encara hi són? Que un Estat espanyol que no respecta les lleis aprovades pels catalans, que no té escrúpols en reprimir els catalans, que nega la possibilitat que els catalans puguem decidir,.etc. Aquestes causes ens diuen si el procés s’ha acabat o no. Les causes, sens dubte, hi són.

Quan un 90% de la ciutadania va votar un Estatut d’Autonomia que va ser ribotejat i esclafat, i declarat inconstitucional; quan un 80% volia un sistema de finançament semblant al basc, tampoc els va importar ni van voler negociar, és a dir, fer política.

Per tant, la pregunta és tramposa, perquè a l’Estat espanyol no li importen els percentatges. La unitat de l’estat està per sobre de la democràcia. Ho diu el mateix Lesmes: “el estado de derecho en España se fundamenta en la unidad del estado”. Han posat els nostres líders a la presó sabent que era il·legal, han utilitzat tècniques militars l’1 d’octubre, han condecorat els militars i han fet tot tipus de maniobres policials i judicials, com ara l’Operació “Kitchen”.

A més a més, han tancat les orelles a informes de l’ONU o d’Amnistia Internacional, i s’han negat absolutament a negociar cap camí.

Creus que l’actual Govern està segrestat per l’Estat, o que per contra en forma part indissociable?

Aquí ningú està segrestat. Ells són l’Estat.

El PSOE va muntar un grup paramilitar, els GAL. Els culpables van ser indultats, Barrionuevo no van passar ni 100 dies a la presó, i compte, hi ha polítics que hi porten tres anys per fer un referèndum!

El PSOE, el PP, Ciudadanos i Vox són l’Estat. Per què Vox és l’únic partit d’extrema dreta a Europa que és “constitucionalista”? Cal no oblidar que 4 dels 7 ponents de la Constitució eren del partit únic de Franco.

Hi ha un problema estructural, i el PSOE, al capdavall, es comporta com un partit del règim. Quan ha protegit el rei Juan Carlos, el PSOE no s’ha comportat com un país d’esquerres a l’europea, sinó com un partit monàrquic que prioritza la unitat d’Espanya per sobre les llibertats dels ciutadans de l’estat espanyol. Aquesta és la situació real.

ERC és un soci fiable?

ERC és un partit independentista amb qui Junts per Catalunya ha fet coalició els darrers anys, que s’ha mantingut amb alts i baixos, com tots els governs de coalició europeus. Dit això, m’agradaria que l’independentisme estigués més unit.

Mentre no arriba la independència, quines polítiques de construcció nacional efectives es poden fer?

La Generalitat serveix per a fer polítiques d’enfortiment nacional. Tanmateix, ens hem de fer diverses preguntes: funciona correctament, la immersió lingüística? En quantes escoles no s’aplica? I, si no s’aplica, és tan greu que hi hagi una tercera hora de castellà? Complim prou les lleis vigents pel que fa a l’educació o el cinema? Es poden augmentar els fons per a la promoció de la llengua catalana?

En conclusió, un govern pot donar resposta als tot això? Jo crec que sí.

Així mateix, en l’àmbit econòmic, quin sistema ens interessa? Sóc partidari aplicar més mesures de competència, d’obrir el mercat català a entitats bancàries internacionals i incentivar la creació de fintech o bancs catalans.

Som a l’Eurozona, amb concentracions bancàries que redueixen la competència. Per què no ens obrim a la competència?

En teoria, hi ha una Unió Bancària; a la pràctica, els reguladors ho posen difícil perquè això pugui passar. El Mercat Comú no és incompatible amb la competència. A Alemanya, hi ha multitud de bancs cooperatius que competeixen amb els gran bancs, a diferència del model espanyol, cada vegada més centralitzat. Als catalans ens interessa un model descentralitzat, més d’acord amb la nostra estructura econòmica, sustentada per les PIMES.

Ens interessa, també, una distribució territorialment equitativa de la producció, perquè això va de sobirania i de poder.

El projecte català de tenir un estat propi és un projecte de descentralització del poder acompanyat d’una descentralització a nivell intern de Catalunya en favor de la prosperitat de tots els ciutadans i àmbits territorials.

El Govern de la Generalitat ha fet dues coses importants en aquesta línia: el decret d’energies renovables, que permet l’autoproducció i vendre els excendents d’energia, la qual cosa és fonamental per a trencar el mercat oligopolístic amb el preu més alt d’Europa després de Xipre; i l’altra, el desplegament de la fibra òptica a tot el territori, permetent que el talent no hagi d’anar a Barcelona. Aquest és un projecte de país pel qual hem d’apostar.

Tot això, no està deslligat de la independència.

La Generalitat i la resta d’institucions han de treballar per tenir els mínims lligams amb Espanya, perquè si més endavant podem esdevenir un Estat independent, amb una nova tardor del 2017, ens interessa tenir la menor dependència de l’estat espanyol i les seves estructures socioeconòmiques.

Creus que la independència arribarà via un altre referèndum o via una DUI?

No tinc cap bola de vidre. Arribarà quan els catalans vulguin que arribi. Dependrà de molts factors: del moment polític, dels tribunals internacionals,… Totes dues vies són possibles.

No creus que els independentistes van amb el lliri a la mà en el concepte de relacions internacionals?

El procés et porta a una confrontació permanent amb l’Estat i Europa. Et duu a una descolonització mental i dels prejudicis de l’autonomisme. Ara la visió d’Europa és diferent de la fa tres anys. Avui sabem que el futur es juga més a les capitals dels estats; Berlín o Washington, que no pas a les institucions europees.

El que hem de fer és ser realistes amb nosaltres mateixos, i tenir clar que la independència és un projecte pacífic, amb zero vocació militar. La nostra força major és la voluntat massiva, pacífica i no violenta d’esdevenir un estat.

Sembla ser que aviat se celebraran eleccions. Veus possible l’acord amb actors com el Partit Demòcrata?

Junts per Catalunya és una unió de persones, i no de partits.

Quin paper se li ha de reservar al President Torra?

El President Torra tindrà el paper que ell vulgui. En tot cas, Catalunya després de la confessió del President Pujol, es va quedar sense expresidents.

Tot país necessita homes d’estat que mirin més enllà de la batalla del dia a dia, que plantegin debats, incentivar la nostra cultura, que parin l’orella al batec del país a llarg termini. El President Torra té l’oportunitat de ser un gran expresident, i lamento moltíssim la seva injusta inhabilitació.

Des de l’Europeu estem molt agraïts a l’Aleix Sarri per l’entrevista, i estem convençuts que els nostres lectors també ho estaran, després que ens hagi il.lustrat sobre tants i tan variats temes d’interès.